Sóc optimista
Quan algú em diu que sóc massa optimista, li recordo que la nostra espècie ha sobreviscut gràcies a una barreja d'una dosi forassenyada d'optimisme i d'una certa moral social o, dit d'una altra manera, d'uns valors innats anteriors a qualsevol influència religiosa o cultural, com són l'empatia, la solidaritat, el suport mutu o la compassió. Quan una societat s'enfonsa en el pessimisme i oblida aquests valors primigenis, compromet el seu futur.
Sortosament, no sóc l'única persona optimista, n'hi ha moltes més. Llegia en una enquesta metodològicament seriosa publicada la setmana passada que el 62% de les persones empadronades a Catalunya i amb dret a vot pensen que la situació millorarà amb el nou govern. El 88,9% dels votants de CiU pensen així (no sé quins motius deuen tenir el 10% restant per creure el contrari...), però el 61% dels votants d'ERC i un 80,2% dels de Solidaritat Catalana per la Independència també hi pensen. Fins i tot el 33,1% dels votants d'Iniciativa-Verds pensen igual.
També els resultats de l'informe PISA 2009 assenyalen una certa esperança. Els alumnes catalans han millorat en les proves de comprensió lectora en relació amb les edicions anteriors de l'estudi. Res d'espectacular, però en general Catalunya millora els resultats amb relació al darrer informe de fa tres anys i recupera llocs i se situa en la mitjana dels 30 països de l'OCDE i dels seus 27 països associats. En ciències i matemàtiques ja és una altra cosa, ja que empitjora i no progressa, respectivament. El que és important, però, és que el nivell dels nostres joves de quinze anys té tendència a millorar en l'àmbit dels països de l'OCDE i avança clarament a escala estatal, ja que en el cas de la comprensió lectora passa del setè lloc al tercer.
En realitat, xifres i percentatges em preocupen moderadament. El que en tot cas considero important és la coherència del sistema educatiu en el seu conjunt i la necessària reforma que ha d'emprendre per adaptar-se a les necessitats de la Catalunya i els catalans del segle XXI.
El creixement del futur florirà en zones tolerants i obertes a la creativitat i a les noves idees, i els països que no siguin capaços d'augmentar el seu potencial creatiu i d'atreure creadors i donar-los tot el suport possible per retenir-los, en comptes d'infrautilitzar-los i deixar-los marxar, es quedaran enrere. No acabo de descobrir la pólvora; ja hem arribat a un cert consens sobre el canvi necessari del nostre model de creixement, sobre el fet que la generació de riquesa efímera no ens ha portat enlloc, que no és el nostre model, que nosaltres ens construïm a partir de la creació de riquesa sòlida i durable, no de l'espoli colonial ni de la cultura del subsidi. Però ara cal fer el pas fonamental i acceptar que cal canviar moltes altres coses. Per exemple, una de les primeres accions que haurem de fer és refer radicalment el sistema educatiu, començant per primària, secundària, i després l'ensenyament superior.
Encara no hem entès que l'accés al coneixement ja no és un problema, que ara el problema és ser capaços d'entendre que el que necessitem són bons mentors que ajudin a desenvolupar la creativitat dels nostres joves, no que la reprimeixin, i que fomentin el seu esperit emprenedor. Hem d'entendre l'envergadura de la revolució cultural que vivim; hem d'invertir en les persones donant-los l'opció de ser competitives i acceptar d'una vegada que el futur no existeix, que el futur el construïm nosaltres i que, per tant, serà el que nosaltres vulguem que sigui. Ni més ni menys que això.
