Amb aquella alegria
No siguem estúpids
Tots tenim una identitat personal (qui sóc) i una identitat social (a quin grup pertanyo). Ens convé fugir tant de l'egocentrisme com de la submissió cega. El meu futur depèn del talent de la meva societat.
El formiguer és una societat perfecta en què cada membre se sacrifica pel bé comú: la perpetuació del formiguer. Cada formiga fa el que ha de fer sense plantejar-se ni com ni per què. Si les formigues es tornessin intel·ligents de cop i volta, és més que probable que la convivència deixés de funcionar. La intel·ligència individual s'enfrontaria a la intel·ligència col·lectiva: per quins set sous, si només tenim una vida, ens hem de deixar la vida en la salvació del formiguer? No té més sentit anar per lliure i que s'imposi el campi qui pugui? Benvingut, caos.
José Antonio Marina enceta amb la faula de les formigues el seu nou llibre, Las culturas fracasadas (Anagrama). I hi planteja la següent pregunta: “És possible que individus intel·ligents i lliures, orgullosos de la pròpia autonomia, puguin conviure de forma harmoniosa?” És possible, però no és fàcil. Per això la humanitat avança a batzegades. Progressem, però amb uns fracassos terribles: el segle XX ho il·lustra prou bé.
Un conjunt de grans intel·ligències individuals no produeixen necessàriament una gran intel·ligència social. I tant tu com jo, per més intel·ligents que siguem, depenem en bona part de la intel·ligència de la societat en què vivim. L'objectiu és alliberar-nos de l'estupidesa col·lectiva per arribar a ser societats més intel·ligents. Desenganyem-nos, amics Einsteins: és la intel·ligència compartida la que dirigeix la història.
La Viquipèdia és, diu Marina, “un fenomen sorprenent d'intel·ligència col·lectiva que, basant-se en l'autocorrecció, ha produït un objecte d'altíssima qualitat i fiabilitat”. Visca. Però hi ha altres exemples menys afortunats, en què la suma d'intel·ligències individuals ens ha restat punts a una velocitat que fa por. Ens calen més Viquipèdies i menys nazismes i corrupcions i degradacions socials, pel bé de tots. I ens cal trobar un cert equilibri entre el formiguer i l'hiperindividualisme, entre la submissió més absoluta i la més absoluta falta d'empatia.
Em presento a la roda de premsa anual de José Antonio Marina gairebé per vici: renunciar a aquest privilegi prenadalenc seria una estupidesa (individual, en aquest cas). “Anem cap a una etapa de gran duresa econòmica i social, i en moments així es prescindeix de coses que semblaven fonamentals”, alerta el filòsof. Ves que no tornem a patir un retrocés d'aquells que fan època. “Els nazis eren gent normal que es van habituar a un entorn degradat. Ens acostumem a tot. Per als meus alumnes, l'avortament ja no és un problema. El problema és que un dilema moral com aquest hagi deixat de ser un problema”. Ni que fóssim formigues, caram.
