De Maragall a Vargas Llosa
Els pobles rurals ens donen exemple. Alguns (com ara la Cellera de Ter, sense anar més lluny) ja han inaugurat l'Any Maragall amb un seguit d'actes culturals. Just en un moment en què les estadístiques estan posant contra les cordes l'ensenyament que s'imparteix a les escoles, la iniciativa d'algunes parròquies és digna d'elogi; no poden suplir la feina dels mestres, però com a mínim contribueixen a millorar els resultats. No hi ha res que faciliti tant la convivència com el que entenem per cultura. I la cultura comença per aprendre a llegir. L'elogi de la lectura va ser un dels punts més brillants del discurs de Vargas Llosa en la recepció del premi Nobel. Recepció que va tenir lloc la vigília de la Puríssima. Maragall va dedicar un poema a “la nit de la Puríssima”. És un poema que em sé de memòria, perquè l'he recitat any darrere any, des que vaig entrar al seminari. Enguany, també, i per partida doble. Primer, en públic (en el transcurs d'una conferència) i després en privat. Recitar en privat pot resultar una raresa. Però no ho és. En el meu cas és una necessitat. No hi ha hagut, fins al present, ni un sol any que no hagi sentit la pruïja de sortir al balcó a contemplar “el blau infinit” d'una nit que, pel seu simbolisme, Maragall considerava “santa”. I al meu entendre, ho és. Totes les nits són santes. Va ser una nit que va florir l'estrella, segons ens diu Segarra. I va néixer l'Infant. La nit de la Puríssima és el millor pòrtic que pot tenir el Nadal. De fet, no és casual que, en arribar la festa de la Puríssima, la lluminària nadalenca brilli a tot arreu. És un avís. Déu es fa home, i hem d'estar preparats. Bastaria això sol per no permetre, en cap concepte, que un home qualsevol es cregui déu. I en trobem a cada cantonada. El món és un mocador. Dues festes tan aparentment allunyades –una de l'altra– com ho puguin ser la festa de la Constitució i la de la Immaculada han fet possible un dels ponts més llargs de la història recent. Entre la laïcitat i l'Església només hi té cabuda un pont. Un pont d'anada i tornada. De lliure accés. Amb una mica de cultura –només una mica– algunes distàncies que semblen insalvables serien del tot transitables. Maragall va saber marcar “el pas de l'any” amb una admirable santedat laica. I amb l'elogi de “la paraula viva” s'anticipà a l'Elogi de la lectura de Vargas Llosa.
