Arbres de vida

“La vida passa, es fon, i torna, i brilla...” (Marià Manent)

No calia de fet cap pretext per homenatjar l'Albert Via Roig. Marit amorós, pare abnegat, professional competent, bon amic i animós company excursionista, immillorable guia a través del massís del Montserrat.

Ara: aquests i tants altres mèrits com volguéssim trobar-li (cosa que no costaria gens), no són de per si exaltables. Són en realitat allò que esperem dels altres, allò a què pot aspirar cadascú per a si mateix, allò que en definitiva ens fa més convivenciables. Formen part de la normalitat anhelada, i aquesta, quan es dóna, ens passa per davant sense que ni ens n'adonem.

Una tal comportable (i fins desitjable) manca d'èpica pot veure's tot d'una, però, capgirada en tragèdia per causa d'un imprevisible i absurd accident domèstic, com el que va segar la vida pletòrica i generosa de l'Albert Via.

Què fer-hi? Com sobreposar-se a l'irreversible? Amb encert, els actuals responsables de la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus, amb el suport de tota l'entitat i de l'Ajuntament, han optat per un antic ritual ara i adés recurrent i sempre benvingut, esperançador.

I així, diumenge passat, en un acte ben bé qualificable de multitudinari i transversal, tot de gent va aplegar-se en un descampat envoltat d'infraestructures incipients per fer-hi una plantada d'arbres: pins, roures, alzines. Cent cinquanta en total, tants com anys ha celebrat recentment la institució ateneística més veterana del país.

Plançons tots ells destinats a créixer (com les filles de l'Albert) i a omplir d'ufana topants fins ara prou inhòspits. Cridats a erigir-se en promesa i en fruit d'un demà desitjablement millor.

Només cal ja fer vots perquè la iniciativa, en el paratge que ara ha passat a tenir el nom de l'homenatjat, gaudeixi de continuïtat. La qual, en abstracte, pot també no tenir gaire d'èpica; però sense la qual, en concret, no hi tampoc gens de nova vida.