Més d'estrelles Michelin
Manuel Cuyàs (05/12) i Josep Valls (12/12) han publicat sengles articles sobre la recent concessió i retirada d'estrelles Michelin a restaurants del país, essent-ne l'esca d'ambdós la degradació de l'Hispània del Maresme. Malgrat no saber si és gaire canònic, com que m'han agradat la ironia, l'antipapanateria i les coincidències, els evoco. Si per un cap fan notar el lleig infligit al reconegut restaurant de Caldetes (perquè s'hi menja massa bé), per l'altre apunten les raons, aparentment fonamentals, per, un restaurant, esdevenir mereixedor de la distinció: l'un (M.C.) que de la cuina ha d'arribar al menjador Mozart tocat amb el colador, i l'altre (J.V.), que la cua dels llagostins servits ha de presentar forma de violí; l'un, que els plats han d'exhibir l'aspecte d'un quadre de Tàpies, i l'altre, que aquells crustacis s'han de servir amb un bigoti amunt i l'altre avall (bigotis i pintura: Dalí); l'un, que les receptes han de semblar un assaig de Schopenhauer, i l'altre. que els promotors de la guia (per l'ambigüitat del mot?) en francès no en diuen estrelles sinó macarons... I tira avall: l'un que cal una cullera torta per servir una ostra amb xocolata desfeta o que convé que la propietària talli l'aire amb el nas tot contorsionant-se pel menjador, i l'altre que és bo de farcir els pèsols amb vainilla asteca o xeringar amb azot la botifarra negra. Etcètera, etcètera, encara ric. I una cosa: per què sempre es compara amb un Tàpies un plat absurd, lletjot i incomestible?
