Controladors i exquisits

Ara que ja sabem que els controladors aeris treballen millor sota els militars que amb Aena, segons va dir el provocador amb americana de 1.200 euros que fa de portaveu del col·lectiu, ja és hora que l'estat no dubti a utilitzar tots els instruments legals per posar fi a aquesta insubmissió de privilegiats.

Els controladors han aconseguit forjar amb els anys una mena de congregació elitista, amb característiques gairebé mafioses. Per moments s'han considerat per damunt de l'Estat; com a mínim, intocables. Finalment, un govern ha rectificat la política de concessions que havien practicat les anteriors administracions de tots els colors i ha sorprès els pobres milionaris que controlen el trànsit aeri amb una militarització guanyada a pols. Tot el país deu recordar les llàgrimes de ràbia de la controladora que acabava de descobrir que els militars porten pistola i plorava davant les càmeres de televisió com a presumpta víctima d'una injustícia descomunal.

Pel be del país, cal esperar que el govern guanyi als tribunals el que va guanyar als aeroports amb l'alliberament dels milers de ciutadans convertits en presoners. Aquesta és una pugna entre els autoproclamats intocables i l'estat de dret, un conflicte que va molt més enllà de detalls salarials. Un govern no pot activar mesures extraordinàries per acabar en no res. L'exemplaritat de les sancions o el no-res final podrien servir de guia per a futurs grans conflictes en què el país i la voluntat dels seus habitants es puguin veure segrestats per col·lectius en lluita. Hi ha en joc el difícil equilibri de drets i deures en situacions límit.

El temps no juga a favor del govern. En el debat parlamentari sobre el decret de l'estat d'alarma es va deixar veure el fenomen que anirà a més si el govern decideix ampliar la seva vigència: l'aparició dels exquisits. Un exquisit és un perfeccionista de la formalitat, sense responsabilitats directes sobre el dilema.

En un altre moment històric, els mítics poetes comunistes en deien neutrals que no es volien embrutar les mans. El dilema radica avui a prendre riscos i aprofitar tots els instruments que atorga la legalitat per guanyar una batalla als poderosos o simplement negar-se el marge de maniobra per creure que l'exèrcit continua sent un niu de franquistes.