La peremptòria independència

És a dir, aquella que no admet dilació i segur que el lector pensarà que em refereixo a la de convertir Catalunya en un estat propi i amb dret a sortir a Wikileaks, per les bajanades que s'han dit sobre el seu nacionalisme. Però no, no vull dir la sobirania absoluta, sinó un aspecte de l'equació on, segons Artur Mas, ja som independents. De fet, quan li vaig escoltar l'enunciat de la frase amb la pausa que acostuma a posar-hi després d'una idea-força, vaig esperar un “tot i que”, però no va passar així i, com en altres ocasions de la campanya, em va sorprendre a mi i a la gent que assistíem a l'acte celebrat al Poblenou. Mas va dir que Catalunya ja és independent com a cultura i un cop rumiat el principi de la proposta, vam estar-hi d'acord i, com a punt de reflexió, ara continuo.

Tenim uns nivells de creativitat i execució culturals força envejables. Els darrers anys han servit per multiplicar la producció i malgrat unes desviacions i oligarquies notables; en gairebé totes les disciplines hi ha artistes i creadors, els quals executen una feina de solvència contrastada, aquí i arreu d'Europa. Crec que l'orgull que podríem destil·lar de la situació en què es troba la cultura catalana, seria com un làudan: beneficiós en dosis petites i letal en quantitats industrials. Ens plau l'orgull a l'esmorzar –àpat en el qual em sembla que estem instal·lats–, tinc la sensació que si no esmenem alguns aspectes d'aquesta independència cultural aviat dinarem amb la pobresa i, definitivament, soparem amb la infàmia. Però potser l'aspecte més precari d'aquests àpats és la pèrdua de memòria del conscient col·lectiu. No és una actitud natural per una nació que està sota perill de desmantellament per dues cultures superiors, la castellana i la saxona. Ara no és el moment d'oblidar què tenim.

Una cultura sense gruix no sap on va, perquè, desconsoladament, no sap d'on ve. És molt fàcil recordar els noms que surten a la tele d'escriptors o artistes que cultiven l'espectacle, però es difícil, molt difícil, saber quin valor tenen ara i aquí gent com la Montserrat Roig, en Jaume Fuster, en Baltasar Porcel, o les contribucions de Charlie Rivel, per evitar esmentar el pare Batllori, la Campmany, Pedrolo o Verdaguer en la mateixa frase. Aquest és el patrimoni “que diuen equivocat” per la nostra reflexió enriquidora i de la pràctica de sobirania cultural; només perquè algú, amb criteri destructiu, ha decidit que són vells. Mentre els fatxendes de la comunicació ens donen productes ensucrats perquè siguin bons d'empassar i de la resta del viatge intestinal, ni se sap on van a parar. No som una cultura carrinclona, ans al contrari. Hi ha gent que quotidianament seu a pensar i escriure sobre valors literaris, filosòfics o poètics. Gent que viu, escriu i parla amb l'art de lligar-nos amb el passat proper. Vagi per endavant que jo no seuré a prendre cafè amb Robert Saladrigas, però si oblidem el que ha escrit sobre la mort d'un home tot mirant el mar i la seva universal agonia, o el dolor particular d'un sol llibre de Pilar Cabot, serem una cultura més pobra; si no hem llegit vint poemes de Jordi Gabarró, desconeixerem les dimensions del camp on ens juguem la independència cultural que esmentava l'Artur Mas.

En la reconstrucció de l'orgull nacional sobre la cultura s'ha de treure de l'oblit molta gent i tractar amb generositat el passat i el present; tot cercant creadors que vulguin sentir el sentit de pertinença a una gent i a un país. La Catalunya d'ara, no pas cap altra. El líder d'una disciplina que sovint enlluerna, va dir que el resultat del joc d'aquell partit, on els seus havien marcat cinc dits a la cara blanca del contrincant, era el resultat d'una idea de Rinus Michels, tirada endavant per Johan Cruyff, covada a la Masia, esmerilada per Carles Rexach i que ara li tocava a ell convertir tot aquell orgull en virtut.