Desemparats

Tinc uns quants amics menestrals, bons artesans, una qualitat que cada dia costa més de trobar ens molts aspectes quotidians que s'escapen del cercle immediat. Per exemple, quan portes el cotxe al taller oficial, si no el passen per la màquina no diuen no saber què hi han de fer. Tens una avaria a qualsevol electrodomèstic, ve un tècnic i ho resol sempre canviant peces i facturant uns desplaçaments desorbitats. Vas a un banc o a una caixa, com aquella que quan naixies et regalava una llibreta amb un duro dels d'abans i et fidelitzava per a tota la vida, i et sents més maltractat que un desocupat reincident a la cua de l'Inem. Ets d'una mútua sanitària per tradició familiar, i un bon dia és absorbida per una multinacional espanyola, canvia de nom i et garanteixen més prestacions, però t'hi has de posar seriós perquè et mantinguin la correspondència en català, condició que moltes companyies no compleixen. Un dia sol·licites incloure un nou beneficiari i et diuen que no, amb uns raonaments de jutjat de guàrdia: tenen la mala praxi de refusar la petició sense argumentar el perquè, ni haver fet cap revisió a l'aspirant a gaudir dels suposats beneficis a canvi d'una quota mensual extremada. Demanes explicacions a l'oficina “provincial” i esperes resposta quatre setmanes fins que et plantes i ho soluciones. Podria continuar però queda clar de què estem parlant. En les converses amb amics es constata que qui més qui menys ha patit algun problema dels esmentats. I no comentem els canvis de companyia telefònica perquè seria obrir la caixa dels trons. Abans es deia que el client sempre té raó, però la centralització empresarial i la lenta desaparició de la gent amb ofici, ens deixa desemparats. S'ha de posar remei a la imparable decadència dels bons artesans i dels manetes en general.