Dissidents

El Parlament Europeu acaba d'honorar el dissident cubà Guillermo Fariñas amb el premi Sàkharov per la llibertat de pensament. Comença a ser una tradició mostrar cadires buides en seus democràtiques, en absència de llibertats. Un parlament que ha mostrat matisos, abans i després d'escoltar el duríssim discurs d'un dissident profundament catòlic, i àcidament crític amb la història del comunisme al nord i al sud. Fariñas ha fet 23 vagues de fam que han malmès la seva salut física, i segurament han accentuat el seu to emocional. Però en essència, valors com l'oposició pacífica i ideològica a un règim que no permet als seus ciutadans expressar-se lliurement, ni desplaçar-se físicament per rebre reconeixements com aquest, són el que l'Eurocambra i els moviments que lluiten per la llibertat d'expressió des de la transversalitat més absoluta, han volgut reconèixer.

Dimarts a la nit, també aquí a Estrasburg, la responsable de l'oficina del Parlament Europeu a Catalunya em parlava dels dissidents cubans suposadament acollits pel govern espanyol. La majoria periodistes, viuen, des de fa mesos, en la indigència a Madrid i Sant Feliu de Llobregat. El govern de Zapatero no els reconeix l'estatus de refugiat –quan la Itàlia de Berlusconi, exemple de res, sí que ho ha fet amb alguns jugadors d'un equip de bàsquet–. Reben 19 euros al dia d'unes autoritats que en el seu dia van voler presumir acollint a la mare pàtria un grup d'homes, i les seves famílies, que havien passat els darrers anys de la seva vida en presons cubanes, per motius de consciència.

El que em va quedar, però, de la conversa amb Maite Calvo és la que ella va tenir amb alguns d'aquells cubans, dies abans a Barcelona. Eren en un restaurant a prop de la platja. Sembla que l'amfitriona va voler fer els honors als comensals dient a un cambrer del local que obrís una de les finestres perquè els cubans poguessin olorar el mar, perquè alguns d'ells feia “algunes setmanes que no podien sentir-ne la presència”. La resposta va sonar a bufetada elegant, quan un d'ells va dir: “Com setmanes?! Jo fa 8 anys, 4 mesos i 10 dies que no l'ensumava”. I és que les presons cubanes tampoc no tenen finestres al mar.

I els qui les han d'obrir, avui encara, juguen amb doble moral.