Una llum al candeler

Acabo de llegir Llum del món, la llarga entrevista del periodista alemany Peter Seewald al papa Benet. Talment, un treball periodístic excepcional i un fet insòlit en els dos mil anys d'història del papat, ja que és la primera vegada que un papa concedeix una entrevista com a tal. D'una rabiosa actualitat –l'entrevista s'inicia l'estiu i es tanca el 15 d'octubre– i amb una ferma disposició al diàleg, el pontífex i el periodista dedicaren una hora diària, durant sis dies d'agost, a Castelgandolfo, a parlar de tots aquells temes que, directament o indirecta, tenien relació amb el món eclesial, sense evitar en cap moment les qüestions més polèmiques. Benet XVI només posà una condició: poder llegir l'original abans de publicar-lo i, tot sigui dit, no féu cap objecció al resultat plasmat per Seewald. Amb tot, l'escriptor alemany demostra ser un periodista amic i intueixes que ens trobem davant una entrevista pactada, cosa que la fa més interessant, ja que es pot concloure que Joseph Ratzinger volia dir algunes coses i es val d'aquesta fórmula per deixar-les sobre paper i introduir-les al debat.

Abans de llegir el llibre, he fullejat un munt d'articles sobre Llum del món, i he arribat a la conclusió que molta gent ha parlat, fins i tot ha pontificat, sobre el que diu i el que no diu el Papa sense haver-lo llegit. Encara més, he llegit editorials i crítiques que, n'estic convençut, han estat escrits sense ni tan sols haver vist les cobertes del llibre. Tot s'hi val; i quan alguns espavilats han descobert novetats referents a la sexualitat (anticonceptius, homosexualitat, celibat, abusos...) han corregut a interpretar i reinterpretar, fora de context i sempre fent interpretacions restrictives, ara que està de moda desqualificar qualsevol iniciativa eclesial. D'alguns opinadors només puc dir que tinc la impressió que ells i jo no hem llegit el mateix llibre.

Des d'una crítica honrada sempre s'ha dit que no cal esperar gaire res de la cúpula vaticana, on només es troben dos grups de purpurats: els conservadors i els ultraconservadors. Proposar un petit canvi, intentar un moviment de cadires o obrir una finestra a l'exterior és una empresa titànica. És per això que sorprèn gratament la conversa del prelat i el periodista, més quan presenta un Benet XVI proper, intel·ligent, pedagog i profundament creient, que sap el lloc que ocupa en l'organigrama del món i que és conscient que ha comès errors i que no és infal·lible. Un home preocupat pels homes i per la terra que els aixopluga i que sap que tot és qüestionat i que cal un procés de recerca de valors, quan el relativisme ha fet massa forat en la societat, tant humana com espiritual.

Només llegint el pròleg, adquireixes plena consciència de trobar-te davant un gran discurs eclesial, fins i tot teològic, que té l'estranya virtut de quasi començar amb una cita de Iósif Stalin i quasi acabar amb l'aportació doctrinal de Bernat de Claravall. Benet XVI parla de temes fins ara tabú en l'església vaticana i el periodista recorda el viacrucis del Divendres Sant quan, amb Joan Pau II al llit mortuori, Ratzinger exclamava amb veu pesarosa: “Quanta brutícia hi ha a l'Església, precisament entre aquells que, pel seu sacerdoci, haurien d'estar completament entregats a ell”. Després, el Papa aixeca les catifes i, malgrat la feixuga immobilitat de la cúria, posa en evidència el pecat adherit a l'ànima d'alguns que es comptaven entre els escollits. És el nou Papa qui crida a la conversió i denuncia la brutícia que hi ha a la institució; i no dubta, a Llum del món, a anomenar els pederastes delinqüents, de la mateixa manera que condemna els negacionistes de l'Holocaust i denuncia els intolerants. I, entre pregunta i pregunta, introdueix un debat mai citat per cap papa, en referència a temes de moral sexual i de compromís ecològic, i que només es queda curt, per a mi, quan parla del paper de la dona en l'Església.

En finir la lectura, adquireixes la convicció que Joseph Ratzinger és plenament conscient del seu paper com a papa; un pontificat que no pot ser gaire llarg pel simple fet biològic –que no exclou la possible dimissió–, quasi descartant la possibilitat de convocar un nou concili, però amb la seguretat de deixar aquest camí obert al seu successor. Talment, una llum al candeler.