LA TRIBUNA
Refer la pressió civil
Els resultats de les últimes eleccions al Parlament han deixat als partits que hi van concórrer un munt de deures per fer i de responsabilitats per assumir. Els que les van perdre, sobretot els que les van perdre rotundament, hauran d'endreçar projectes i lideratges, i els que les van guanyar hauran d'espavilar-se per complir les promeses, i encara que sembli mentida, més decisiu encara, no trair les expectatives generades. Ara: els ciutadans també tenim l'obligació de no desentendre els afers del país perquè ja tenim prou vist que els dirigents polítics tenen una tendència malaltissa a fer-se el sord i a actuar de manera pragmàtica, adaptant la seva tàctica a les cuites diàries i partidistes. Està prou vist que només sota la pressió electoral són capaços de reaccionar positivament.
Les eleccions del 28 de novembre es van fer sota el signe del daltabaix provocat per la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament i referendat pels ciutadans. El nombre menor de diputats independentistes al Parlament sorgit de les votacions del 28-N, de diputats representants de partits declaradament independentistes, cal precisar, han passat de 21 a 14, ha fet dir a certs sectors d'una manera precipitada que l'esperit de la manifestació del 10 de juliol s'havia esvaït a les urnes. Em fa l'efecte que és una anàlisi interessada i simple. L'esperit del 10-J va quedar recollit en els programes electorals, tant dels que hi van anar com dels que no, en un sentit positiu o bé negatiu.
L'esperit del 10-J
Més enllà de l'aritmètica parlamentària i de les declaracions i opinions d'uns i altres, el que és transcendent és el capteniment que a partir d'ara tingui el nou govern. I en aquest punt, la pressió que des de la societat es pugui fer és el que serà més decisiu.
Convergència i Unió va guanyar les eleccions amb el concert econòmic i el dret a decidir en el seu programa. Si els havia inclòs, més enllà del convenciment sobiranista individual i col·lectiu dels dirigents de la coalició, fou, precisament, per la necessitat de recollir aquell esperit que s'anava congriant i que va culminar en la manifestació del 10-J. Refer la pressió civil és absolutament necessari per evitar que, efectivament, tinguin raó els que afirmen que aquell esperit es va fondre amb les paperetes del vot. Acabaria com aquell altre esperit que un miler d'empresaris catalans van destapar el març del 2007 a l'escola de negocis de l'IESE, quan van reclamar la gestió directa dels aeroports catalans, que ara sembla tancat i oblidat i víctima del darrer decret del govern espanyol per privatitzar el 49 per cent d'Aena
En aquest sentit, els referèndums sobre la independència que queden per fer, amb la traca final del 10 d'abril a Barcelona, són una fita en el camí que no es poden desaprofitar. En general, els referèndums que s'han fet fins ara, tret del primer a Arenys de Munt del setembre del 2009 i els de la primera onada, no han servit per gaire res. Probablement, l'estratègia no ha estat del tot encertada, pel cansament que genera i la conseqüent pèrdua d'interès mediàtic. Però han contribuït a mantenir mínimament viva la mobilització ciutadana en defensa dels drets nacionals del país i allargar-la en el temps; una única votació hagués generat molt més soroll, però els seus efectes no haguessin tingut tantes rèpliques.
El referèndum a la ciutat de Barcelona ja ha començat, amb una votació anticipada al barri de la Barceloneta, amb un 20 per cent de participació. Ha estat un resultat prou bo, un resultat que estimula el manteniment de la mobilització.
El que és essencial és entendre que els ciutadans no podem deixar la política, la gestió de la res publica en mans dels partits polítics. La capacitat d'influir va força més enllà del vot cada quan toca. De fet, cada acte que fem en el nostre dia a dia és un vot que atorguem a algú o per alguna causa. Ser-ne conscients és el pas que hem de fer per exercir el dret a decidir.
