Engany a la Terra
El text de l'acord de la 16a Cimera del Clima, celebrada a Cancún amb la participació de representants de 194 estats, en general, ha estat rebut amb un sentiment d'alleujament. No s'esperava res de la conferència i el text incorpora uns quants avenços, encara que obvia l'objectiu essencial i urgent d'una reducció efectiva de les emissions de gasos amb efecte hivernacle, principalment de diòxid de carboni, el CO2. Aquest èxit relatiu haurà salvat, de moment, el sistema multilateral de negociació en el marc de les Nacions Unides. El primer problema global de la humanitat: el canvi climàtic i les seves conseqüències planetàries només pot ser tractat globalment, car cap estat, cap poble, en definitiva, no poden eludir ni les responsabilitats ni els efectes de l'escalfament de l'atmosfera provocat per les activitats humanes.
Ultra desplaçar a la propera cimera del clima –prevista per al desembre del 2011 a Durban– la recerca d'un compromís xifrat, verificable i vinculant de la reducció de les emissions, l'acord conté elements que marquen una tendència negativa en progressió, consistent a prioritzar l'adaptació a l'escalfament sobre la mitigació: ja que no som capaços de posar-nos d'acord sobre una reducció suficient de les emissions de gasos, pal·liem-ne els efectes catastròfics. Aquest és el sentit últim del Fons Verd Climàtic de 75.000 milions d'euros anuals que es constituirà a partir del 2020 per ajudar els països pobres més afectats i els que tenen masses forestals de protecció imprescindible per a la captació de CO2. Sense negar que el fons, si arriba a ser proveït i se'n controla bé l'aplicació, servirà per resoldre problemes reals i apressants.
Resulta simptomàtic de la tendència apuntada que a la cimera de Cancún hagin estat molt presents i actius els caçadors d'oportunitats en el camp vastíssim de l'adaptació. Sectors del món empresarial i de la dreta ideològica i política estan abandonant l'obstructiva negació del canvi climàtic i s'apunten al negoci de l'adaptació al canvi, que consideren l'única solució pragmàtica i, sobretot, rendible.
D'altra banda, és positiu que els EUA i la Xina hagin entrat en la negociació multilateral reconeixent que són els grans contaminants del planeta –els EUA és el primer emissor de CO2 per habitant; la Xina, el primer emissor per volum de CO2, junts sumen més del 50% de les emissions actuals–, però ho fan amb la reserva, compartida per altres estats, que les reduccions no comprometin el seu creixement. A més, la Xina, l'Índia i el Brasil no hauran de retallar emissions, sinó sols rebaixar-ne el ritme d'augment. Juntament amb altres filigranes jurídiques del text de l'acord, aquestes reserves i màniga ampla, la lògica perversa de l'adaptació interessada a l'escalfament, així com el comerç de drets d'emissió a l'empara del vigent Protocol de Kyoto –el volum de gasos no emès per un país hauria de ser un estalvi per a la Terra i no objecte de transaccions–, són formes d'engany a la Terra, com si es pogués jugar amb l'escalfament climàtic ignorant-ne les causes o manipulant-les.
Víctima també de la crisi econòmica és la pèrdua de tensió en la lluita contra el canvi climàtic. La inquietud per la crisi i per l'atur fa que minvi la preocupació de la gent per l'escalfament de la Terra, i sense la sensibilització ciutadana els dirigents polítics i socials encara seran més refractaris a adoptar mesures dràstiques. Als EUA, el juliol del 2006 el 79% dels enquestats creien que la Terra s'escalfava; a l'octubre d'enguany el percentatge havia baixat al 59%. A França, el novembre de l'any passat un 81% creien el mateix; enguany només ho creuen un 65%. Probablement, a més del factor crisi, deu intervenir en la diferent percepció de la gent d'un any a l'altre la confusió entre meteorologia i canvi climàtic. Les temperatures han estat especialment baixes als dos països al llarg de la tardor i l'hivern d'enguany.
La diplomàcia del clima ha esdevingut tan o més complexa que la diplomàcia de la pau. Comprèn no sols el clima estrictament, sinó també la demografia i la geografia, les desigualtats de riquesa i de desenvolupament humà entre els pobles, la possessió, el tipus i el mercat dels recursos energètics... I igual com en la pau la pressió popular hi juga un paper determinant.