L'endemà del dissabte

A Anglaterra, es diu i sempre s'ha dit “la regla de 30 anys”: una clàusula de l'Official Secrets Act que prohibeix la publicació de qualsevol document considerat confidencial tres dècades d'ençà de la seva redacció. És més: si al cap d'aquesta pròrroga el govern considera que encara és massa sensible, hi aplica “la regla de 60 anys”. D'aquesta manera es protegeix els ciutadans britànics dels perills de conèixer les activitats del govern que mantenen amb els propis impostos, si més no fins que s'hagin traslladat a aquell barri llunyà en què aquests assumptes ja no tenen cap importància.

Tots els països considerats democràtics tenen lleis semblants, per bé que hi hagi hagut intents d'abrogar-les, com quan Bill Clinton, a finals dels noranta, va permetre l'accés del públic a bona part dels arxius estatals. A partir del 2001, l'administració de Bush va tornar a tancar-ne les portes.

Avui dia, però, cap govern no pot potinejar a pler amb la veritat, ara que els secrets oficials es poden filtrar a l'acte a través de la premsa internacional gràcies a Julian Assange i els vuit membres més del consell assessor de Wikileaks. Així, ara coneixem, entre altres coses, els tripijocs recents del Vaticà a l'hora d'obstaculitzar els judicis a Irlanda d'uns capellans acusats de pederàstia; o bé els crims del govern de l'Uzbekistan, un país en què els treballs forçats als camps de cotó i la tortura són el pa de cada dia i on Gulnara Karimova, la filla del president, s'ha convertit en la persona més odiada del país (actualment, és l'ambaixadora uzbeka a Espanya); o bé els experiments il·legals de Pfizer amb nens africans; o la complicitat encoberta d'Israel i els estats àrabs pel que fa a la necessitat d'atacar l'Iran; o bé les compres d'armes d'aquest país a Corea del Nord i la revenda posterior a Hezbol·là; o la “relació especial” de Berlusconi amb “l'estat mafiós”de Rússia... Tot plegat ens porta al secret més recent de tots: qui hi ha al darrere de la detenció d'Assange, basada en les declaracions de dues de les seves amants sueques (una de les quals, per cert, ha marxat d'Europa i ja no vol cooperar amb les autoritats)? Ara bé, sí que sabem com a mínim que –a causa del nou clima informatiu creat pel mateix detingut– no haurem d'esperar fins que tinguem una pota i mitja a la tomba perquè ens ho expliqui.