La necessitat del secret
de secret és impossible
la vida política (em sembla que fins i tot és impossible la vida privada, ni l'amor,
ni l'amistat)”
Es posen la màscara de Guy Fawkes. Durant les recents manifestacions a favor de Julien Assange, el programador, activista i fundador de Wikileaks, els entusiastes partidaris del personatge s'han posat la màscara que va popularitzar un personatge de còmic, V, sorgit de la ment d'Alan Moore. De l'argument d'un còmic molt popular se'n va fer una pel·lícula: V de vendetta, un dels films amb més densitat política dels últims anys. Tant el llibre original com l'adaptació per a la pantalla ens presenten un país regit per una dictadura ultraconservadora, feixista, contra la qual s'organitza un heroi llibertari anarquista, V, que té entre mans la destrucció del Parlament londinenc. Aquest és un òrgan al servei del líder del país, un dictador horrible i racista que fa tancar musulmans, jueus i homosexuals en camps de concentració.
El relat acaba amb una gran catarsi llibertària: la gent del país finalment redimit es posa la màscara de Guy Fawkes i marxa cap al Parlament, el qual serà finalment destruït mitjançant un tren carregat d'explosius, dins el qual V reposa mort com un Crist cap a la glòria. Guy Fawkes, de qui agafen el semblant, va ser un catòlic del segle XVI, que també va intentar fer volar el Parlament londinenc, tot per acabar amb les persecucions religioses del rei Jacob I. Tanta passió per la pólvora, amb els seus anarquistes de broma o històrics, ens hauria de posar a tots una mica nerviosos. Tanmateix, totes aquestes velles i noves històries constitueixen un termòmetre que ens permet avaluar la manera de pensar de molts dels partidaris de les filtracions de Wikileaks, les quals estan fer ballar el cap de gairebé totes les democràcies occidentals, a més de posar també en relleu algunes sordideses del món àrab, amb el seu infame coqueteig amb bombes i exterminis.
El devessall de papers que circulen per la xarxa suposen la més gran divulgació de documents oficials mai efectuada, sense comptar la que es pot produir després de la caiguda d'un règim polític, circumstància que sempre sol deixar moltes vergonyes al descobert. Wikileaks s'encarrega ara de recordar-nos que el poder és brut, i que les maniobres són tèrboles, i molts són els que davant l'exhibició d'això senten una lleu esgarrifança de plaer, aquella sensació de probitat que s'experimenta quan hom es creu en possessió de la integritat de principis.
Però, per altra banda, sabem dels consells de Maquiavel, els quals giren entorn de la necessitat del poder de violar els seus valors rectors, tot pel bé final de les institucions. La democràcia també sovint es veu en la tessitura de saltar-se les regles democràtiques, d'usar eines molt brutes, sempre que la finalitat última sigui la pau i la llibertat dels seus ciutadans. Això pot espantar alguns perfeccionistes, però fa estona que la filosofia política s'encarrega del fenomen de la raó d'estat, o d'establir regles per a represàlies proporcionals a atacs terroristes. Així, l'èxtasi dels puritans de la transparència no té en compte que el món en què vivim no és un idil·li, i que, per molt que el que puguem llegir a Wikileaks no ens agradi, els règims que així maniobren no són dictatorials, encara que des d'una certa mentalitat de còmic se'ls vulgui situar en la línia de les dictadures.
Molts mites de la contracultura contribueixen a impedir un pensament vertaderament democràtic. Després de Wikileaks és probable que, en lloc de la transparència, s'imposi un ordre d'un moralisme poca-solta, basat en la idea que ningú ha de tenir res a amagar. La transparència era la ideologia de la tirania del Gran Germà d'Orwell, un gran ull vigilant, un censor omnipresent en cada mot i en cada ment.
Els partidaris de l'obertura total aconseguiran tancar totes les boques, doncs. Sense una certa dosi de secret és impossible la vida política (em sembla que fins i tot és impossible la vida privada, ni l'amor, ni l'amistat). Wikileaks aconseguirà que ningú digui el que pensa. ¿Com parlar amb llibertat si el que es diu o s'escriu en un document d'ús intern pot acabar davant dels ulls de tothom? Wikileaks pot fer retornar la por a la llibertat de paraula; a més pot ser que fins i tot tornem als coloms missatgers o als codis xifrats.
Els estats democràtics elaboren lleis de secrets. Són lleis aprovades per Parlaments elegits pel vot de la ciutadania, mentre que Wikileaks s'ha irrogat el poder de censor global sense que ningú l'hi hagi encarregat, des d'una arrogància i un maniqueisme que espanten. En el centre del puritanisme de la transparència no hi trobem el valor de la llibertat sinó un rigorisme mancat de seny.
