Més parlament

La nova legislatura que va començar ahir és la que fa nou, i el Parlament on es desenvoluparà la tasca legislativa tindrà com a presidenta una senyora per primer cop en la història. Per primer cop més enllà de les nou legislatures que fa des de la recuperació de l'autogovern, perquè, com va recordar en el discurs inaugural la senyora De Gispert, aquesta institució que presideix no és pas cosa de quatre dies, ni de tres dècades, sinó d'un grapat d'anys i panys incloent-hi alguns parèntesis provocats per l'accidentada trajectòria de les llibertats del “digne, sofert i lúcid poble català", dit també en paraules presidencials.

La novena legislatura sospito que serà, a més, una de les més parlamentàries dels últims temps. D'aquelles on la tasca a l'hemicicle, i als passadissos i als despatxos que el circumden, serà més intensa i es disputarà a més bandes que mai a l'hora d'arribar a pactes, a enteses i a sumar la mitja dotzena de suports que faltaran al senyor Artur Mas per poder governar amb la tranquil·litat absoluta que dóna la majoria per sobre dels seixanta-vuit diputats. Venim de molt de temps de pactes estables de govern (no és una ironia, almenys a l'hora de votar) o, abans, de socis preferents. Al senyor Mas no se'l veu pas d'aquells que ho fien tot a una carta. Massa servituds a canvi de massa poc. I no es veu cap grup disposat a fer-li de crossa diligent. És l'hora de la política de distribuir joc, de gestos puntuals i de compromisos dia a dia en un context amb una majoria prou folgada per festejar ara l'un, ara l'altre. De moment el PSC i el PP sembla que toquen una mica més de cuixa. Queden quatre anys i el ball tot just comença.