Dolça revenja

Els estats tenen ambaixadors d'ofici i les petites nacions sense estat necessiten ambaixadors per inclinació afectiva. Una causa, a més de ser justa, necessita despertar simpatia i comptar amb adhesions qualificades i escoltades. A Catalunya, doncs, ens calen bons amics amb projecció internacional. Un dels que ens va fer un favor magnífic aquest estiu va ser l'escriptor irlandès Colm Toíbín. Toíbín, un dels novel·listes contemporanis més reputats en llengua anglesa, va publicar un extens article a The Guardian a propòsit de la prohibició de les curses de braus aprovada al Parlament. Més enllà de la qüestió de la crueltat contra els animals, Toíbín aprofitava l'ocasió per posar en perspectiva la causa de Catalunya i els entrebancs constants que troba per encaixar amb el model d'estat vigent a Espanya. Per Toíbín aquella decisió del Parlament projectava una sensació de “dolça revenja” dels catalans que anava més enllà del tecnicisme discutible de si cal o no cal prohibir les curses de braus. Un article brillant, on es combinen els moviments de la història amb les vivències personals. Toíbín, com tants escriptors de llengua anglesa, va venir de jove a Barcelona buscant el rastre de la Catalonia d'Orwell. Va arribar el 1975 i va trobar-se amb una societat en ebullició que veia com, per fi, el dictador desapareixia d'escena. Toíbín va descobrir la Catalunya dels recitals de Llach i Raimon i la Rambla i la Plaça Reial de l'Ocaña, i ho va aprofitar tot plegat per explorar a fons la seva sexualitat, la sexualitat reprimida d'un noiet irlandès d'educació catòlica. Els camins de la llibertat personal eren un correlat de les llibertats que anhelava tot un poble. Aquelles experiències fundacionals van convertir Toíbín en un irlando-català i ara comptem amb un novel·lista de primeríssima línea en el món anglosaxó que ens “explica” i ens fa costat. El premi que Òmnium Cultural li va atorgar divendres és un acte de justícia i, també, d'intel·ligència estratègica.