Reformant per exigències del guió

El divendres 17 de desembre de 2010 era un dia clau per valorar si l'economia catalana i el conjunt de l'economia espanyola s'endinsaven de nou cap al pendent de la recessió o es consolidava la incipient tendència a la recuperació detectada en els dos primers trimestres de l'any. Era el dia D en què l'Idescat a Catalunya i l'INE a Espanya donarien a conèixer les dades sobre l'evolució del producte interior brut del tercer trimestre.

I va resultar que, contra el que havien estat sostenint una part rellevant dels analistes des de la primavera, l'economia catalana i l'economia espanyola presentaven una taxa positiva de creixement econòmic. Ni la pujada de l'IVA ni l'eliminació dels incentius a l'adquisició de vehicles havien comportat una caiguda del PIB. S'havia registrat un escàs però molt significatiu creixement del 0,2% interanual del PIB durant el tercer trimestre, tant a l'economia catalana com a l'economia espanyola. I aquest creixement econòmic es basava en la demanda externa, amb un importantíssim creixement de les exportacions industrials i el turisme. Estàvem davant l'evidència de la importància de la sortida de la crisi a través de la via exportadora. Però també l'evidència que, malgrat això, seguia avançant la destrucció d'ocupació.

El mateix dia, el president Rodríguez Zapatero des de Brussel·les, on participava en el Consell Europeu que va decidir dotar un fons de rescat sense límit per assegurar la moneda europea, declarava que el govern procediria a ajornar l'edat de jubilació fins als 67 anys. La pressió sobre el deute espanyol dels mercats financers internacionals tornava a ser en les darreres setmanes tan forta com la que es va donar el passat mes de maig. I Zapatero responia amb una nova mesura de reforma que anava adreçada a fer creïble als mercats la solidesa de la nostra economia. Exigències del guió…

Ara sembla que els mercats financers estan posant el focus en l'existència d'un gran endeutament privat a Espanya i en la magnitud del nivell d'atur. Sobre el problema de l'endeutament és imprescindible llegir l'article que Joan Ramon Rovira, cap del gabinet d'estudis econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona, publica a la Revista Econòmica de Catalunya. Rovira estima que si les exportacions creixen en la propera dècada un 4% –és a dir, un punt per sota del que han crescut en la passada dècada–, aleshores el PIB podria créixer a l'entorn del 2,5% real de manera permanent i al mateix temps podríem desendeutar-nos. L'obstacle financer seria salvable, si el sector públic es reforma.

Peró el segon factor que acostumen a identificar els mercats financers per dubtar sobre el futur de la nostra economia és l'alt nivell d'atur. La qüestió és si aquesta taxa de creixement tendencial serà suficient per crear ocupació neta i anar progressivament buidant la bossa d'atur de la nostra economia. La setmana passada vaig tenir l'oportunitat de participar en una trobada a Milà sobre l'evolució de la mitjana empresa europea. I un del temes centrals d'estudi era la comparació dels mecanismes d'ajust del mercat de treball davant situacions recessives com la viscuda per les nostres economies els anys 2008 i 2009. Aquí hi ha una bona part de l'explicació de la diferent sensibilitat cíclica d'economies com l'alemanya, la italiana i l'espanyola al cicle econòmic.

Efectivament, com va exposar Michael Holtz, de l'IFMF de Bonn, durant la recessió Alemanya ha evitat destruir 1.200.000 llocs de treball gràcies a l'existència d'un interessantíssim mecanisme de distribució dels costos d'ajustament de la indústria que permet ajustar la producció a la caiguda de la demanda via disminució de les hores treballades, amb una reducció del 3,1%. També Itàlia, gràcies a un sistema que s'implementa des del 1947, la Cassa Integrazione Guadagni, aconsegueix que la indústria pugui adaptar-se al cicle sense que es destrueixi definitivament ocupació, gràcies al finançament dels llocs de treball per part de la Seguretat Social. Espanya, en canvi, té articulat un sistema d'ajust que es tradueix en una intensa destrucció d'ocupació dels contractats amb contractes temporals.

¿No els sembla que seria interessant explorar mecanismes com l'alemany o l'italià per aconseguir que es redueixi significativament el nivell d'atur? Tal vegada s'entendria la urgència de la reforma si es planteja en clau d'exigència dels mercats financers internacionals, l'únic argument que a hores d'ara sembla inapel·lable.