El joc és un verí perillós

La vida és com un joc divertit i apassionant, que també és pervers i trist perquè mai s'acaba guanyant la partida. Davant del vici del joc, hi ha la virtut del capot. No hi ha res més frustrant que haver d'abandonar una partida quan es creu que es tenen els trumfos a la mà. En un dia com el d'avui ens ho juguem a tot o res, però en l'imaginari i en la butxaca. Hi ha molta gent que només aposta els quartos en la loteria de Nadal, amb la confiança d'obtenir un premi que els resoldria de cop tots els problemes, o almenys així ho pensen. De tots els jocs d'atzar, la loteria nadalenca és una de les més poc generoses, llevat dels quatre afortunats que treuen la grossa, en el supòsit que no se l'emporti Hisenda, com ha passat més d'una vegada, convertint-ho tot plegat en una tragicomèdia. A molts estats moderns, democràtics o dictatorials, el joc està institucionalitzat i és una important font d'ingressos per a l'administració. Des de la Generalitat i des de l'Estat s'incentiva el joc i les loteries, i es donen llicències per a bingos, escurabutxaques i algun estratagema més que ha fet arruïnar famílies, o més ben dit, s'hi han arruïnat ludòpates i amb ells l'estabilitat familiar. El joc amb diners és un verí perillós. Els jocs de taula són la cara amable, amb el dòmino i les cartes (la brisca, el truc, el set i mig o la botifarra, un enfrontament agradable per assaborir llargues vetllades), el Monopoli, el Risk, el Trivial... Podem veure la loteria com una hipotètica font d'ingressos, d'il·lusions i d'esperances, o una crua realitat de frustracions i de conformació... Avui potser no tindrem sort, però segur que per la de Reis passarem comptes.