Eurolliga des del primer dia

S'acaba la primera fase de l'Eurolliga i queda una mica més desterrada aquella vella cantarella, fins fa no gaire temps molt estesa, que la primera fase de la competició no serveix de res més que no sigui eliminar els equips de farciment. Que això no és ben bé així ja s'havia anat posant de manifest en les últimes edicions, i ha trobat enguany una contundent reafirmació amb la caiguda del CSKA de Moscou, present en les vuit últimes finals a quatre. Més enllà d'aquesta sorpresa, les deu jornades inicials que avui es tanquen han ofert bons partits, molts resultats ajustats i victòries d'equips no tan febles sobre rivals ja no tan superiors que, per una derrota en un partit aparentment poc transcendent, podrien haver-se condicionat el nivell dels rivals de grup en el Top 16. La primera fase no és, és clar, la que porta a guanyar el títol, però ja és la que pot dur a perdre'l o a dificultar més el camí. Hi ha Eurolliga des del primer dia i això és símptoma de creixement, com ho és també la major difusió televisiva, l'augment de públic en xifres absolutes –amb excepcions preocupants, entre les quals el Palau Blaugrana– i ho seran d'aquí a dues edicions els pavellons d'un mínim de deu mil places, requisit que el Barça continua prenent-se com si sentís ploure. En aquesta Eurolliga que camina li queda, però, un pas en fals a desfer: ha de tornar a ser la competició que qualsevol equip d'Europa pugui somiar jugar si esportivament s'ho guanya. Entre els factors que han revitalitzat aquesta primera fase que no semblava útil, hi ha el fet que alguns equips que es van guanyar la participació des de la seva lliga han rendit millor que d'altres amb llicència fixa. Amb menys hipoteques respecte a la llista de sortida (l'ACB, per exemple, té les quatre places prèviament assignades) i més incentiu de lluitar per ser-hi, no hi hauria Eurolliga des del primer dia de la primera fase. N'hi hauria des del primer dia de l'any anterior.