Suprem, per a qui?

La sentència del Suprem filtrada abans-d'ahir pel diari El Mundo –les coses no passen perquè sí– i confirmada ahir crea un precedent gravíssim. Certament es refereix a un cas concret, i els juristes no són capaços encara de pronunciar-se sobre quines poden ser-ne les conseqüències.

S'ha de respectar la sentència d'un tribunal que nega la voluntat del poble? Aquesta és per mi la pregunta; la resposta no m'ha sorprès gaire.

Els partits han emès els discursos que esperàvem, i cadascú ha dit el que tocava. A l'espectre independentista i sobiranista s'interpreta com una nova agressió contra la nació catalana, i en conseqüència la resposta empeny cap al trencament. Per als qui des del nacionalisme espanyol més ranci volen crear conflicte –ara amb la llengua, però un altre dia serà amb la immigració, o el que els convingui–, el conflicte que desitgen pot començar a esclatar amb les seves exigències antidemocràtiques. I al mig, aquells a qui sempre ha incomodat qüestionar l'statu quo i prefereixen treure importància a la decisió judicial, a l'espera de com evolucionen les coses.

El que satisfà i reconforta és la reacció unànime del que anomenem eufemísticament societat civil organitzada. I no pas perquè s'hagi coordinat cap resposta, sinó perquè els col·lectius que treballen per la llengua, la cultura i l'ensenyament del país tenen clar que la llengua catalana és un patrimoni integrador, necessàriament inqüestionable. No es pot fer un pas enrere, i des d'avui Òmnium Cultural afavorirà, per exemple, la creació d'una plataforma amb totes les parts implicades en l'ensenyament per definir una estratègia comuna.

Un cop més la ciutadania reacciona amb contundència i reclama al nou govern fermesa en la defensa de la identitat. Estem a punt d'estrenar govern, un govern que ha volgut subratllar que hem d'anar a una nova transició. I estaria bé començar responent a la pregunta que formulava més amunt. Calen valents per als nous temps, i al carrer, el 10 de juliol passat, uns quants ja van demostrar ser-ho.