La incertesa del full blanc
“Em fa por, el primer pas, / la primera paraula que furiosament, / se m'aferra, es nega a recórrer / la distància del braç, es nega a saltar / de la punta del llapis / a la incertesa del blanc”.
És un petit poema –The uncertainty of white– de Maria Teresa Mir que la mateixa autora ha traduït molt bellament al català, La incertesa del blanc. L'he trobat entre coses dels seu llibre recent, quan jo intentava trobar quina podria ser la paraula inicial, la inevitable, d'un tema que em rodava vagament pel cap: havia de ser el primer gargot sobre el blanc del paper, la inicial que faltava per desllorigar del tot el que pogués haver-hi. Crec recordar d'un llibre d'Albert Camus en què al començament i al llarg de ratlles i ratlles, el lector seguia les dubitacions del protagonista a la cerca del títol que havia de donar via a un récit. Mai no es podran saber les vegades que la “incompareixença de la primera paraula en el moment degut sobre la blancor del paper” ha pogut frustrar el que haguera pogut ser obra memorable: podria dir-se'n la “síndrome d'incertesa del full de paper blanc”. M. T. Mir, ella mateixa, fa anys m'explicà que Paul Klee havia dit quelcom com “Dibuixar és agafar una línia i caminar –walk– (o sigui “fer camí”): el minipoema inicial de la catalana i la frase final del suís fan com la línia que dibuixa un bucle de principi i final adversos i a la fi deixa les coses venturosament igual.
