DE SET EN SET
La destrucció
Molts vam pensar que el món havia començat a ser una mica millor quan va caure el mur de Berlín i que havia empitjorat el dia que van caure les Torres Bessones. A finals del segle XX, hi ha hagut destruccions que ens van fer creure que milloraven el món i d'altres que ens van fer pensar que l'empitjoraven. Fet i fet, però, ha seguit força igual: fent xup-xup, com les màquines de tren fa molts anys. Al segle XXI, tot serà força menys espectacular: hi haurà menys moments clau, menys ruïnes per fotografiar, però tot tindrà més abast, arribarà a tants de llocs com les descàrregues d'internet que la ministra Sinde no aconsegueix aturar per més lleis que faci. Han arribat per quedar-se, com l'anglès al món i com el castellà a Catalunya, ministra. De tant en tant, naturalment, pot haver-hi encara algun daltabaix com els d'abans, rèmores com un atac d'Al-Qaida, una bomba d'ETA o les sentències d'un Tribunal Constitucional contra una Catalunya que se'ls escapa. El segle XXI va cap a una altra banda. És més subtil. Ignora la patacada, els crits i les imposicions dels jutges o de les armes. Wikileaks és un bon exemple: aparentment no tomba res, però fa trontollar el sistema de seguretat dels estats sense vessar ni una gota. La internacionalització de l'economia catalana n'és un altre. No caldrà ni apartar la Morta, com va arribar a dir Maragall referint-se a Espanya. Caurà com una crosta i, a sota, hi haurà una Catalunya lliure i cicatritzada, sense ferides, sense pus i sense ressentiment. Però jo sóc dels que pensen que la separació no s'assemblarà a les del passat. Hi haurà més relació i més veïnatge amb els espanyols, menys llengua comuna i més llengües i més interessos que ens ajuntin.