‘Sociovergència'

Hi ha molts catalans que quan han tingut coneixement del cop de mà dels socialistes al senyor Artur Mas per investir-lo Molt Honorable s'han enfilat com carbasseres. Ho consideren la prova fefaent que el clos de la Catalunya dels negocis i de les influències es tanca en un cercle de ferro blindat. “El tripartit és mort, visca la sociovergència”, seria aproximadament l'eslògan que definiria aquesta presumpta etapa política que s'obre amb el pacte del Parlament que dimecres van escenificar amb solemnitat el PSC i CiU, amb les seves primeres espases respectives, prèviament a la sessió d'investidura.

Santa innocència. Ep, no vull pas dir que no sigui una realitat, això de la sociovergència. I tant, que ho és. La qüestió és que no és res de nou. Perquè la sociovergència és el règim polític que ha funcionat a Catalunya durant els últims trenta anys. I que ha funcionat com havia de funcionar perquè tot canviés sense deixar de continuar igual: tàcitament, de manera asimètrica, amb quotes de poder repartides. Ha rutllat tan bé, aquest model, que fins i tot durant el septenni en què CiU ha estat apartada de la majoria d'institucions, la sociovergència ha continuat virtualment operativa. Incorrupta, en el sentit que no s'ha fet malbé. Molts dels que han sortit del govern amb la coça al cul de l'electorat s'adonen, precisament ara, que han governat durant quatre anys però no han manat ni una mica. Perquè a Catalunya, qui mana, mana. No us diré pas si m'agrada. Només faré notar que, curiosament, aquesta situació compta amb el beneplàcit electoral d'una amplíssima majoria dels catalans.