COR AGRE. CARLES RIBERA
Nadales
Diuen que la crisi econòmica ha fet replantejar moltes tradicions seculars nadalenques a casa nostra, com ara la de comprar loteria al primer que passa per la taula de l'oficina. A diferència d'altres anys, quan anàveu grassos d'armilla, enguany no heu esquitxat ni un ral ni al primer, ni al segon, ni al tercer, ni a cap ni un de la llarga rastellera de pares i mares que, amb la cara d'angelets que ben segur posarien els seus fills, us han intentat encolomar durant aquestes últimes setmanes números de l'escola, del club de futbol, de l'acadèmia de dansa o de totes tres entitats alhora, això si no sou vosaltres mateixos els que heu passejat tots els passadissos de la vostra empresa empaitant incauts tot brandant el talonari de l'impost revolucionari de cada any. Tampoc no heu pogut quedar bé amb la sogra reembolicant-li com si els haguéssiu comprat vosaltres mateixos tots aquells productes que detesteu de la panera amb què us obsequia l'empresa, perquè aquest any o no hi ha hagut panera, o no teniu feina, tot i que per aquest cantó no hi heu perdut res perquè els que han conservat la feina probablement també s'han quedat sense obsequi. I què me'n dieu d'aquells sopars fastuosos que acabaven amb tot el personal rebentant-se els timpans en un karaoke infecte amb no em feu dir quin gran èxit desfasat. Aquest any es veu que hi ha hagut més tirada a un dinaret de menú al restaurant habitual i a la tarda cap a treballar, i un altre any serà. No pas tot és negatiu o tristoi o decadent com els exemples relacionats fins aquí. També hi ha motius per dir-ne bé, d'aquesta crisi galopant que ens colpeix. Per exemple: aquest any he rebut una quantitat insignificant de felicitacions de Nadal, d'aquelles emprenyadores postals trameses per correu convencional sotasignades per persones que ni tan sols conec, en nom d'empreses i institucions amb les quals només tinc un tracte estrictament professional, l'aspecte de les quals (de les nadales, no de les persones) oscil·la entre el barroquisme tronat de pessebre napolità fins a l'absurditat postmoderna que pretén la impossible missió d'actualitzar la tradició, que si per alguna cosa rep el nom de tradició és perquè resta immutable a través dels anys sense perdre la raó de continuar essent. Aquest any, la taula de redacció està neta com una patena. Fins i tot diria que pel correu electrònic (subterfugi dels felicitaires més recalcitrants) n'arriben menys que fa uns anys. Hem retornat, feliçment, a l'origen del bonic costum de felicitar i ser felicitat per escrit només per parents, familiars, amics i algun saludat.
Com que les crisis econòmiques també formen part de la tradició, tots sabem que un dia o altre passarà i retornarà la bonança. Esperem que sigui aviat i que la majoria en sortim més savis a falta de no poder eixir-ne més rics, i que la depressió no ens hagi castigat d'una manera tan cruel que no ens n'aixequem mai més. Esperem això i que amb la revifalla podrem anar recuperant els vells costums Ara bé, això de les felicitacions de Nadal, potser no caldrà que ho tornem a recuperar. Jo ja faig amb un grapat de SMS o amb el Twiter i el Facebook inundats de bons auguris. Gràcies. Igualment.