Comença el diàleg
Crec que amb el tripartit, i amb el debat estatutari, hem assistit a uns set anys de diàlegs de sords. Rodes de premsa sense dret a preguntar, frases de compromís per no desfer equilibris de pacte governamental, silencis calculats, distàncies molt marcades entre govern i oposició, tacticismes extrems, divorci o desafecció entre els governs català i espanyol, ja ens ho hem dit tot, a aquells ni aigua. Per necessitat però també com a signe dels temps, aquest Artur Mas acabat d'investir, i al qual falten (recordem-ho) sis diputats per tenir majoria absoluta, ha obert les orelles per escoltar i ha ofert diàleg a la resta de sensibilitats polítiques catalanes i no tan catalanes. Ja no estem parlant d'humilitat: sinó d'una manera de fer política menys dogmàtica, més flexible, també amb menys condicionants d'equilibri intern. Com que se sent prou fort a dins, pot escoltar a fora i intercanviar cromos (ideològics o pragmàtics) amb forces que no són la seva. En lloc d'esmerçar energies salvant els mobles del govern presenciarem una major capacitat d'interlocució i de negociació amb tothom. Ja ho dic: d'una banda, per necessitat aritmètica; però també crec que per tarannà: els anys a l'oposició han ensenyat molt i han servit per modernitzar formes. Com a mínim a can convergent.
La resta de forces han rebut aquesta actitud amb guants de seda: diria que agrada o que, com a mínim, no dóna gaire espai a la rèplica. Fa set anys tot era discutible: la nació, l'Estatut, l'esquerra, la dreta, el que volem, el que ens deixaran, qui mana realment a la Generalitat, què es pot fer en política, què és legítim, què és legal, què és bo, qui ho decideix... A Mas li ha tocat un any, com a mínim, de coses força indiscutibles: la prioritat de l'economia, la necessitat d'un govern fort, la conveniència d'actituds constructives, l'esgotament (temporal i per empat) del debat Catalunya-Espanya, l'oportunitat de cridar els millors a governar... Això vol dir més certeses, efectivament: però són aquestes certeses les que obren major joc al diàleg, sense por que la casa s'enfonsi. El futur és complex: les maneres també ho hauran de ser. Hem enterrat, en part, la Catalunya de la sordesa i del dogmatisme. Fins i tot del dogmatisme nacionalista. Poca broma.
