Un pas enrere
No estem acostumats a fer un pas enrere. Sense perspectiva i amb relativament pocs anys, es pot creure que sempre anirem endavant, en un procés sense interrupcions i sense rectificacions. Però els qui tenim més anys i perspectiva històrica sabem que, de tant en tant, cal fer un pas enrere. A vegades és per a agafar impuls. A vegades –és el cas de la situació actual– és per a digerir errors comesos. L'actual crisi econòmica, molt estesa, profunda i llarga en el temps, ens està demanant un pas enrere.
Fer un pas enrere és, abans que res, una qüestió mental. I hi ha un greu problema de justícia social. La qüestió mental vol dir que hem d'introduir en el programador del nostre cervell que el desenvolupament econòmic, el creixement de la renda i del benestar no estan assegurats. L'estat no té una bóta de Sant Ferriol que no para de rajar. Ens hem de refiar, sobretot, de nosaltres mateixos. Sortosament, fa anys que no veiem guerres de prop, ni daltabaixos naturals d'aquells que et fan retrocedir una dècada. Ara vivim en democràcia, però també en un règim de llibertat podem cometre equivocacions. La crisi econòmica que estem patint –a escala mundial i a casa nostra– és per culpa d'errors humans. Ens en sortirem i tenim dret a viure esperançats, però aquesta actitud no és incompatible amb un pas enrere.
Quan la culpa és col·lectiva, encara que sigui de lluny i no en tinguem consciència, no podem demanar que el pas enrere vagi a càrrec d'una part de la població. Aquí és on parlo de justícia social. Si es demana un sacrifici no seria acceptable que uns fessin moltes passes enrere i altres no es moguessin de lloc o seguissin avançant. La paraula la tenen els polítics, que són els responsables de distribuir equitativament els sacrificis, i nosaltres mateixos.
Un sacrifici no s'ha d'identificar amb patiment, ni amb passar gana, ni tan sols amb reducció de consum. Per concretar una mica més: potser n'hi hauria prou amb treballar més i millor. Un gran amic em deia fa anys que els catalans ens podem permetre moltes coses, però en cap cas treballar poc. Els alemanys han ajudat els grecs –en una situació molt més greu que la nostra–, però els demanen a canvi que treballin tantes hores com ells, que no es jubilin abans d'hora i que limitin les seves vacances. Si fa no fa és el que hem de fer nosaltres. I hem de valorar més la importància d'un contracte de treball. És veritat que les diferències d'ingressos són molt grans i sovint injustes i que els empresaris no són uns sants, però abans que res hem de defensar el manteniment d'una feina i una producció. Fer un pas enrere vol dir replantejar-nos aquestes situacions.
No estic donant una lliçó de moral, sinó que estic fent una reflexió estrictament econòmica. Dit d'una altra manera més prosaica: ens hem endeutat massa, hem viscut una mica per sobre de les nostres possibilitats i ara hem de fer dieta per perdre –per tornar– tot allò que ens sobra. El resultat serà que tindrem més bona salut i més ganes de viure, però cal passar abans per aquella dieta o per fer el pas enrere, com vulguin dir-ne.
