Amb aquella alegria
A favor de les coses
Les millors coses de la vida no tenen preu, d'acord. Però hi ha coses que diuen molt de nosaltres. Ens equivoquem si atribuïm qualitats perverses a les coses: la perversió, en tot cas, és humana.
“Cosa és una paraula molt maca”, vaig comentar una vegada a l'escriptor Josep Maria Espinàs. Ell hi va estar d'acord, i va afegir: “Sí, perquè vol dir moltes coses”. Però les coses estan desprestigiades: atreveix-te a desitjar un objecte i t'acusaran de materialista. Les coses es gasten, es perden, s'acumulen, ens roben espai vital. És més modern i original regalar experiències: un massatge, un vol en globus, una neteja de cutis, un sopar, un cap de setmana en una casa rural. Queda millor regalar una entrada per anar a veure el musical Geronimo Stilton (molt recomanable, diuen) que regalar un llibre de Geronimo Stilton. I els llibres, encara, que tenen bona fama. Els llibres sí que queda bé regalar-los. Una altra cosa és que després es llegeixin.
Qui sap si un efecte positiu d'aquesta crisi serà que aprendrem a valorar més les coses. Mentre nedàvem en l'abundància i ens compràvem un rellotge quan a l'anterior li quedava corda per a estona, ni tan sols ens aturàvem a mirar com les agulles del rellotge avançaven en el sentit de les agulles del rellotge. Si fem durar més un mateix rellotge, fins i tot podem arribar a agafar-li afecte. A desitjar que no s'aturi mai, en lloc de voler substituir-lo abans d'hora.
TV3 ens va oferir fa pocs dies un magnífic documental sobre l'obsolescència programada. Des de l'inici de la societat de consum, les empreses es posen d'acord per escurçar la vida útil dels productes, no fos cas que se'ls acabés el negoci. A Califòrnia hi ha una bombeta que funciona des de fa 109 anys: un perfecte desastre. El 1924 els fabricants van pactar limitar la durada de les bombetes. Pel mateix motiu van desaparèixer del mercat les mitges de niló a prova d'esgarrinxades, i s'insereixen xips en determinats productes destinats a fer-los malbé al cap d'un temps d'ús. L'objectiu és que llencem les coses i, sobretot, que en comprem de noves.
Sóc víctima de les trampes consumistes: quan se m'espatlla la impressora, tinc clar que em sortirà més a compte comprar-ne una altra. També reconec, amb la boca petita, que m'agrada regalar i que em regalin coses. I no me'n desprenc així com així, de segons quines coses, perquè me les estimo. Hi ha coses que fan de mi la persona que sóc. Que m'han acompanyat durant mitja vida, que he traginat de mudança en mudança i que no llençaria per res del món.
Sí, ja sé que la felicitat no es pot embolicar amb paper de colors. Però em nego a renegar de les coses. El problema no és que aquests dies ens fem regals materials els uns als altres, sinó que comprem de tot i massa la resta de l'any. Que els Reis ens portin coses és una bona experiència.
