Clausura a l'Ajuntament

Vaig veure les monges de Sant Daniel. I elles em devien veure a mi. Sembla un miracle. Eren a la sala de plens de l'ajuntament gironí, per presentar el llibre que s'acaba d'editar amb motiu dels 1.000 anys que ben aviat farà de quan aquella Ermessenda de Montcada va renunciar als honors de comtessa per dedicar-se a reunir a la vall gironina un grapat de dames nobles amb ànsia d'espiritualitat i solitud, de guanyar-se un cel tan confortable com el món del qual fugien, per raons que ara mateix se m'escapen. Sembla que el bisbe de Girona va oferir al comtat de Barcelona la finca i la capella a canvi d'un grapat d'unces d'or que li calien per fer obres a la seu. Eren temps difícils aquells. Difícils i de mal entendre.

Durant la major part d'aquests mil anys el monestir va senyorejar la vall i altres finques aportades per les novícies. Fins ara fa ben poc, la clausura era estricta i severa. Recordo que algun paleta, que hi havia entrat per fer-hi reparacions imprescindibles, explicava que estava obligat a dur una campana penjada al coll per avisar les germanes de la seva presència i evitar una trobada casual. M'és molt difícil de comprendre com podia ser la vida de les germanes, que devia tenir alts i baixos segons els temps. No crec pas que les normes fossin iguals quan totes les monges eren realment nobles i riques i el convent anava gras, que quan, sobretot a partir de les desamortitzacions, s'anaren acabant les rendes, les novícies aportaven cada vegada un dot més simbòlic que sucós, i calgué buscar mitjans per aconseguir ingressos per subsistir.

Quan els brodats i les filigranes ornamentals del vestuari sacre no foren suficient, es buscaren alternatives. Sé que, en algun moment, les germanes tenien màquines de tricotar i treballaven per la fàbrica de gèneres de punt propietat d'un cosí del meu pare, en Josep Pujadas –primer al darrere del Teatre Municipal, més tard a l'edifici que ara ocupen els Mossos d'Esquadra, al carrer Vista Alegre. Vengueren ous d'una granja pròpia, muntaren una copisteria... Ara tenen una residència per a estudiants.

Des de la muntanya sud de la vall, havia vist més d'una vegada com les monges passejaven entre les regues de l' hort. Anaven en grups de quatre, dues caminant al davant i les altres dues al darrere. Aquest és el meu record. Però potser ve d'un extraordinari quadre que va pintar Isidre Vicens amb aquest tema concret. La memòria és complicada.

Escric aquest paper abans de llegir el llibre que se'm presenta prometedor i excitant. Conjuga els textos d'Anna Gironella i les fotografies de Josep Maria Oliveras. Només mirant els sants ja m'adono que té uns quants protagonistes: les monges, és clar, el convent en si mateix, i la vall. La vall, que ho explica tot.