L'aigua que baixa

El penjat que es va fer explotar al centre comercial d'Estocolm és un exemple de les últimes tendències en islamoterrorisme. En el món occidental, grans operacions com la de l'11-S seran cada cop més difícils, encara que no impossibles, i ens les haurem d'heure habitualment amb actuacions petites i barates a càrrec d'individus molt motivats, relativament aïllats i amb escassos antecedents, d'aquests que costa imaginar-los com a responsables d'una matança. D'això se'n diu resistència sense líder. Una estructura jeràrquica necessita molts mitjans i és fàcilment infiltrable i manipulable. En canvi, cèl·lules de molt pocs activistes, o fins i tot un de sol, sense relació entre elles però mogudes cap al mateix objectiu a través de consignes que circulen obertament, són tan fàcils de produir com difícils de detectar. Un cop declarat que el Nadal és una mostra d'impietat, que els occidentals ocupen terres islàmiques i que sacrificar-se per la causa garanteix un final feliç amb 72 verges –afirmacions que per ridícules que siguin, gràcies a la nostra llibertat d'expressió, no constitueixen delicte–, a còpia d'insistir-hi, acaba saltant un alienat que liquida uns quants cristians com qui diu al Portal de l'Àngel.

Se'ls pot detectar? Impossible si es tracta d'un llop estepari que no té contacte amb ningú, cosa força improbable. La conducta no els delatarà, menys quan ja hagin decidit passar a l'acció. Només les relacions entre ells poden ser detectades, i els llocs de trobada, reals o virtuals, i paraules deixades anar per atzar. El candidat al martiri és tremendament vanitós, i en un moment o altre es farà el sant i s'enorgullirà del que porta de cap. Ningú no neix així, s'hi torna, i veure'l és veure'l venir.