Ara és l'hora, catalans!

El 14 d'abril de 1945, tres membres de la delegació als Estats Units del Consell Nacional Català presentaven als representants dels 50 estats presents a la Conferència sobre Organització Internacional reunits a San Francisco l'Apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya. En aquest document es demanava als presents la seva intervenció a favor de la causa catalana tot reclamant que es posés a l'ordre del dia «el seu retardat cas d'alliberació nacional», que «la seva posició dins de l'organització política d'Espanya sigui decidida per Catalunya mateixa» i que «qualsevol altra desavinença o disputa entre Catalunya i Espanya sigui sotmesa per ésser oïda davant el Consell de les Nacions Unides o la Cort Internacional de Justícia». Fa més de 60 anys doncs que els catalans demanaren empara a les instàncies internacionals i no foren escoltats. Els temps han canviat i és evident que avui dia les instàncies internacionals –talment com han fet amb altres casos a Europa mateix– no podrien quedar callades davant d'una decisió sobirana del poble català i l'haurien d'acceptar. Ara tot depèn de la voluntat que tinguem els catalans. L'èxit obtingut a Brussel·les el 7 de març passat –amb la presència de milers de catalans que reclamaven el dret a l'autodeterminació– ens dibuixa un dels camins a seguir. Tanmateix, cada dia que passa es fa més palès que sota la monarquia parlamentària espanyola no hi ha res a fer i que cap Estatut ja no ens serveix. Hi ha només dues sortides: la recuperació de la plena sobirania o la desaparició com a poble en unes poques dècades. Sortosament, però, tenim molt clar qui som i cap on volem anar: Catalunya ha de formar part de la Unió Europea en el temps més curt possible com un poble lliure més, sense tuteles estranyes i sense haver de retre vassallatge a ningú. Tenim, però, també molt clar que la política claudicant del govern tripartit sumada a les polítiques neocolonials del govern espanyol ens està portant a la fallida.

En aquest sentit, és força esperançadora l'aparició aquests darrers dies de dos documents (un amb forma d'article i l'altre amb forma de manifest) que estan fent forat en l'opinió pública catalana. Tots dos denuncien l'atzucac on ens trobem i apunten una solució en el mateix sentit: promoure una candidatura transversal amb l'objectiu prioritari de l'assoliment de la independència de Catalunya per mitjans democràtics en l'horitzó del 2010. Amb una majoria de 68 parlamentaris es podria prendre aquesta decisió, la qual seria referendada posteriorment pel poble català. Al mateix temps, s'exigeix una escrupolosa transparència i honestedat en l'exercici de l'activitat política per posar fi a l'escandalós nepotisme i amiguisme existent.

Amb la plena sobirania, lliures de la coerció i de l'espoli existents i de la rèmora de certes ideologies enquistades en els anys 60, els catalans podrien en pocs anys ser entre les nacions capdavanteres d'Europa. Cal un «adéu, Espanya!» com més aviat millor. Qui ho dubti que faci una ullada al pacte contra natura (o no?) perpetrat a Euskadi i es pregunti quin és l'únic camí a seguir. I si algú diu que encara no és el moment –temorós de perdre les prebendes de què gaudeix–, caldrà dir-li sense embuts que cal fer foc nou i deixar pas a aquells que estan disposats a bastir un nou futur; aquesta nova generació de catalans que solament té per bandera la llibertat i que, tanmateix, ha fet seves les paraules del gran patriota i mestre Pompeu Fabra, mort a l'exili: «No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania és per millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l'obra de millorament i progrés de la humanitat.»

El 2010 és a tocar. Ara és l'hora, catalans!