Manies

Va obrir la porta del lavabo, va fer un ullada i, renegant, va abaixar la tapa del vàter. Els ulls van anar llavors cap a la dutxa. Els quatre pots de xampú tenien el tap obert. Va deixar anar algunes maledicències mentre els tancava. Algú li havia dit, no recordava ben bé quan, que si en una casa hi ha les tapes dels lavabos aixecades i els pots de xampú oberts, això era senyal que els propietaris no sabien estalviar, que els diners se n'anaven volant. Quina bestiesa, va pensar en aquell moment. Però a mesura que anava passant el temps i els números vermells començaven a treure el cap, aquella afirmació es va acabar convertint en una mena de servitud. I es començava a preocupar. Per què aquestes manies? Potser sempre havia estat així i no se n'adonava? Ben pensat, quan era jove, havia acabat fent cas a un company que li havia dit que si veia un cotxe amb matrícula capicua havia de tancar la mà pensant un desig, mantenir el puny tancat fins que veiés una altra matrícula capicua i llavors es compliria el que volia. És ben bé! Ara que hi pensava, ho havia fet més d'una i més de dues vegades. S'havia de sentir estrany? Potser no, potser tothom tenia aquests, diguem-ne, mecanismes per apaivagar tensions internes; aquestes concessions a la irracionalitat. Fins i tot, potser algú ha complert tots aquests cerimonials i ha aconseguit tot el que havia demanat. Potser el que calia era tenir-hi una dedicació completa, com si fos una jornada laboral. Vuit hores treballant amb precisió: recopilant creences, destriant quines són les que es necessiten per assolir els objectius i aplicant-les amb el rigor màxim. De fet, més d'una norma que ens regeix o ens ha regit havia estat en origen la mania d'algú que va perseverar, va pensar.