La suma que multiplica

La frase que tanca el pla estratègic del Camp de Tarragona és la que serveix de títol a aquesta reflexió: “la suma que multiplica”. La intenció de l'equip redactor era ben evident. Es tractava de recordar a les institucions (les tres cambres de comerç, les patronals, els sindicats, el port i la universitat) i a les administracions (els ajuntaments de més de deu mil habitants, els sis consells comarcals, la Diputació, la Generalitat i la subdelegació de l'Estat) que la cooperació entre municipis i institucions és una pràctica que sol oferir uns retorns elevats.

Aquest fet no és nou. Ja des de 1890 un economista anglès, l'Alfred Marshall, va demostrar que, entre els territoris, quan s'incrementa el nombre de persones i empreses, es donen una economies d'escala que provoquen una reducció en determinats costos de producció, com ara el transport i la logística, i es genera una atmosfera creativa gràcies a la major circulació d'idees i de personal qualificat.

Dit això, ara és un bon moment per fomentar la cooperació entre administracions i institucions, entre el sector públic i el privat, entre les organitzacions empresarials i les de caràcter més social, etc. Ara tots som conscients que el passat és un món al qual difícilment retornarem i que el futur és un escenari incert que, ben bé, desconeixem encara com serà. Malgrat aquesta cruïlla històrica on ens trobem, també som conscients de les oportunitats que existeixen i de la necessitat de no fallar, sobretot, a les persones que avui per avui estan resultant més colpejades per l'actual crisi global. En aquesta cruïlla històrica és on Tarragona i Reus han de reivindicar el seu lloc, tot respectant la personalitat de cadascú i eliminant les barreres que dificultin els acords entre les parts. No cal dir que el trajecte a recórrer no serà un camí simple, sense entrebancs ni picabaralles territorials.

Com a descàrrec dels tòpics que han alimentat les tradicionals tensions entre Tarragona i Reus, val a dir que bona part de les trifulgues locals s'han cuinat des de fora. En un país tan centralitzat com Catalunya resulta força pràctic tenir una part entretinguda amb picabaralles estèrils. Aquestes pràctiques no són noves, perquè ja durant el segle XVIII trobem la Junta de Comerç de Barcelona atiant el foc entre Tarragona i Reus per no atorgar ni a Tarragona ni a Salou l'habilitació dels seus ports per traficar amb les Amèriques.

Tarragona i Reus estan condemnades a entendre's. Ara bé, l'encaix entre Tarragona i Reus sols és possible amb un reconeixement de les diferències i la pràctica d'estratègies cooperatives que els permetin ser més ambicioses com a àrea metropolitana. La cooperació requereix confiança entre les parts. Tarragona avui és una ciutat dinàmica i oberta que necessita creure més en les seves potencialitats. Al seu torn, Reus destaca pel seu dinamisme comercial, que arranca de l'important paper que va jugar la ciutat com a plaça comercial amb projecció internacional en la Catalunya del s. XVIII. Preservant els seus trets diferencials, el principal actiu que tenen les dues ciutats ara és la seva localització, la situació a la Mediterrània i la creació d'una xarxa de mitjanes ciutats dinàmiques, que gaudeixen d'una situació privilegiada i una qualitat de vida difícil d'igualar.

En darrer terme, aquesta aposta cooperativa no sols s'ha d'entendre en clau local. Les forces de Tarragona i Reus han de ser conscients del creixent pes de la resta del territori (Cambrils, Vila-seca, Torredembarra, Salou, Valls, etcètera). Han de ser conscients que l'àrea urbana del Camp de Tarragona és també un clar referent per a les Terres de l'Ebre. En darrer terme, la seva trajectòria cap a una àrea metropolitana és imprescindible per configurar una Catalunya més rica i equilibrada.

En efecte, segons dades de l'Atles de les àrees urbanes del Ministeri de Foment, l'any 2009 Catalunya tenia dues grans àrees metropolitanes. L'àrea urbana de Barcelona, amb 165 municipis, tenia 4.771.351 habitants; i l'àrea urbana denominada Tarragona-Reus, amb 15 municipis, tenia 334.975 habitants. La resta d'àrees urbanes catalanes no passaven dels cent cinquanta mil habitants. Aquestes dades ens il·lustren força sobre la necessitat d'actuar conjuntament i en un futur, no molt llunyà, reclamar una corporació metropolitana que s'ocupi de la planificació conjunta i la coordinació dels serveis i les obres col·lectives.