Propina i tu

Pàgines delicioses com les que més, d'entre el vast corpus de l'obra de Josep Pla, ho són les aparegudes d'antuvi en espanyol amb el títol imprecisament suggeridor d'Un humor honesto y vago i després publicades, retraduïdes al català, com a volum 24 de l'Obra completa, amb el d'Humor, candor..., d'una aposiopesi ben eloqüent.

D'entre totes elles, ve com anell al dit, en encetar any –aquest 2011 com qualsevol altre–, la prosa “Teoria de la propina”. A l'empara del Candide de Voltaire i del ridículament optimista doctor Pangloss que hi galleja, Pla sap fer-s'ho venir bé per esbossar-hi una concepció fatalista de la realitat humana. La gràcia està llavors que, com a únic pal·liatiu de tanta desgràcia ineluctable, Pla hi apunta no pas cap transcendentalisme grandiloqüent, sinó una litòtica propina, vista com l'autèntic fracàs de la catàstrofe.

Així, si ningú no et reconeix cap mèrit, si et paguen una misèria pel que fas, si tot et va mal borràs, doncs res a dir ni a plànyer-se, ja que això és la normalitat absoluta i és millor no blasfemar-ne. Per contra, si mai algú et tira una floreta, o et plou algun caleró de més, o resulta que no tot se't frustra entre mans, doncs llavors: propina!

Tota aquesta filosofia de la consolació –objectarà el crític– és immobilista i reaccionària. Doncs possiblement sí –cabrà replicar-li–, però adoptar-la ocasionalment no priva de maldar per sobreposar-se a la injustícia, almenys a la humanament provocada. I més aviat immunitza contra l'escàndol ingenu i la indignació gratuïta.

Tu, carallet que llegeixes aquest paper (i, encara més, tu carallet que l'escrius): en temps de vaques magres i de despersonalització galopant, d'atacs contra el que sents més teu i d'entonació dels goigs de sant Prim, fes per entomar-ho tot sempre en cerca d'alguna eventual propina.

I, per més descregut que siguis, comença per fer-ho demà, quan te llevis, i agraeix-ho als únics coronats de qui pots esperar encara rebre'n cap.