l'atzar generacional s'acaba
convertint en destí
Generacions que engendren
“Tots els que han estat joves en el mateix període queden marcats; és un temps compartit que acaba convertint-se en una mena de pàtria temporal”
Entre finals de la Segona Guerra Mundial i principi dels anys seixanta es va produir el més gran esclat demogràfic de la història humana, l'anomenat baby boom. Aquesta explosió de natalitat arriba ara, en aquest any 2011 que comencem, a la tercera edat: els que van viure el moviment del 68 comencen a fer seixanta-cinc anys, edat en la qual, amb l'excusa de la jubilació laboral, hom fa balanç del que ha estat la pròpia vida.
Un cert desencís –sovint un greu pessimisme– sembla que recorre els ànims d'aquesta generació. Potser perquè van ser els últims que van creure en els grans somnis —fracassats— d'emancipació col·lectiva i ara es troben empesos a la jubilació, tal vegada anticipada per culpa d'una crisi del sistema que ells mateixos van voler qüestionar fins a l'últim ressort. Una de les lliçons que ens deixen passa per evidenciar que els més contestataris han acabat sent els que han encarnant el poder, tant el polític com l'econòmic. Han passat de hippies a yuppies (de Bandera Roja al despatx oficial) i no perquè s'hagin venut al sistema, sinó perquè el sistema ha après a funcionar gràcies a ells, a avançar cap endavant a cops de rebel·lió, de subversió controlada (ja no hi ha res més burgès que ser bohemi).
L'advertència que ens deixen constata que el perill ja no són els qüestionadors clàssics –els comunistes mal reciclats, els islamistes furiosos, els joves antisistema…– sinó els que, encegats per l'eufòria i per la mel del millor dels mons, han deixat de creure en les alternatives. Així, l'actual crisi també ens ha fet evident que tot el sistema econòmic i polític pot trontollar en qualsevol moment, no a les mans dels seus enemics, sinó dels seus partidaris més entusiastes, els quals, empesos per l'exuberància especulativa, encegats per l'optimisme, han fet bo aquell aforisme de Chesterton: “¿Què és un boig? És aquell que ho ha perdut tot menys la raó”. Quan només ens governi la raó econòmica, embogirem definitivament. Ara només els massa convençuts són veritablement perillosos.
Aquesta generació que començarà a jubilar-se a partir d'enguany, en els més vells dels seus membres ha donat forma al nostre món d'avui. Va participar en les lluites llibertàries dels seixanta, i va portar les llibertats que vertebren la nostra vida en comú. Els seus fills van ser els membres d'aquella sòrdida i divertida generació X —com els va anomenar el novel·lista canadenc Douglas Coupland—, fills dels primers divorcis, de les famílies desestabilitzades, el buit moral i el consumisme. La generació següent –la meva– va veure arribar internet tot just quan acabava l'adolescència, i encara va poder veure algunes coses que a dia d'avui semblen antediluvianes: rellotges de corda, telegrames, telèfons per marcar els quals s'havia de girar un disc, etc.
En el joc de les generacions, s'hi juga molt del nostre destí col·lectiu. Cada generació creix entorn d'un sistema d'oposicions, molt sovint rebel·lant-se directament contra la generació dels pares. I no és tan sols l'afany d'anar a la contra, sinó el desig de fer-se un lloc, de trencar per obrir. El president Montilla, en el moment de convocar les passades eleccions, ho va dir amb claredat: a les urnes, s'hi decidia el destí de tota una generació, és a dir, què ha de passar en el país durant els pròxims quinze o vint anys. Durant aquest temps es consumarà un canvi generacional important, també: els baby boomers hauran de deixar els llocs de decisió als de la generació X, els quals és probable que tinguin una visió de les coses parcialment distinta, potser menys benvolent.
Cada generació sembla que comparteix una sensibilitat distinta; i és l'adolescència, allò que defineix més una generació: tots els que han estat joves en el mateix període queden marcats; és un temps compartit que acaba convertint-se en una mena de pàtria temporal, dins la qual tots els membres s'acaben sentint més o menys a gust, i amb un sentiment de pertinença que els separa dels que vindran a darrere. Una generació forma un petit país en el temps, i així, pertànyer a una generació connota una especial ciutadania. En això hi ha una fatalitat: l'atzar generacional s'acaba convertint en destí.
L'actual president Mas va recordar que la seva generació ha viscut gairebé tota la vida adulta en llibertat democràtica. Ara li tocarà governar, i si és cert allò que va dir el president Montilla, ho haurà de fer pensant en les futures generacions; són aquestes les que sembla que ja no estan per continuar patint dins un Estat espanyol que nega la diversitat cultural i persegueix els nostres interessos.
