Josep Narro, el gran il·lustrador

Un llibre que no hauria de passar per alt als catalans s'acaba de publicar a Mèxic. És fet per Rius, pseudònim d'Eduardo del Río, un dels ninotaires més destacats i potser qui més ha influït en la forja del ideari inconformista de la meva generació i de moltes altres.

L'obra es titula El maestro Narro i es refereix a un català que visqué els darrers 44 anys de la seva vida a Mèxic, al qual Rius defineix sense embuts com el “millor il·lustrador d'Iberoamèrica” i lamenta que ni els mexicans ni els catalans no li hagin reconegut prou els mèrits. Nascut a Barcelona el 1902, va ser republicà i catalanista. Com que no va tenir massa significació política, es va animar a tornar aviat a Catalunya per sortir d'un camp de concentració francès. Però ho va passar força malament. Eren els anys quaranta.

Narro és un de tants exiliats a Mèxic que van sortir dissimuladament pel port de Barcelona i no són comptats com a tals, però és un error, perquè va haver de marxar per la fustigació del règim. El 1950 el trobem a la capital i el 1952, ja casat i instal·lat definitivament a Guadalajara. Tant per la ciutat de residència –al marge en aquell temps del moviment editorial– com per la sordesa que li va deixar la guerra i que va anar augmentant fins a fer-se total, va quedar molt aïllat i, si bé no li mancava feina, tampoc es va relacionar amb altres il·lustradors del país, donant-se i tot el cas que algú el creia residint a Catalunya. Els mateixos catalans de Guadalajara el desconeixien, excepte el meu pare, gràcies a les il·lustracions que feia Narro per al butlletí de clara tendència independentista que va editar durant quinze anys i que mostra la sencera catalanitat tant de l'un com de l'altre.

Narro va morir l'any 1994 a Guadalajara sense pena ni glòria, però ara Rius li ret aquest homenatge, a què m'he adherit amb entusiasme.