Qui vol ser de la Cambra de Comerç?

El dia tres de desembre passat apareixia publicada en el Butlletí Oficial de l'Estat la disposició que ordenava que la Quota Cameral –aquella que paguen els empresaris a les Cambres de Comerç, de la seva àrea– deixés de ser obligatòria, i passés a ser voluntària.

És una de les mesures estatals encaminades a abaratir els costos dels negocis, tocats per la crisi.

La notícia agafava per sorpresa els plens de les Cambres, sense massa temps per reaccionar. Pacífics de mena, sembla que s'han resignat. Quan fa uns anys es va plantejar aquesta mateixa qüestió davant dels Tribunals, aquests varen fallar a favor de l'obligatorietat de la quota, amb unes sentencies molt polèmiques... Tota vegada que si la Constitució proclama el dret a associar-se lliurament les persones i les entitats no té sentit haver-ho de fer “obligatòriament”, i abastant camps tan diversos com poden ser els professionals, les farmàcies i moltes altres activitats que ja se senten prou representades pels seus respectius col·legis o associacions. És curiós que el reial decret llei senyalat carrega sense embuts en el seu preàmbul contra la ineficàcia de les Cambres, quan diu, literalment: “La voluntarietat en la pertinença de les Cambres ha de ser un incentiu perquè compleixin les seves funcions amb millor eficiència que fins al moment com a prestadores de serveis de major utilitat per als seus associats”. Es diria que qui ho ha redactat coneix prou bé el marasme d'algunes Cambres escampades per la geografia peninsular i regides des de temps immemorial per les mateixes persones, escarxofades i satisfetes del càrrec! El que resulta evident és que si els empresaris s'han volgut defensar, han hagut de crear les seves pròpies associacions i els seus grups de pressió. I és que els reglaments de les Cambres estan pensats perquè determinats grups s'hi perpetuïn, i impedir que cap element estrany hi arribi a tenir preponderància. Així els seus plens són sempre una bassa d' oli..., i un avorriment col·lectiu. Fins i tot en aquests moments de trasbals econòmic i de verdadera davallada empresarial, no es fan sentir massa inquiets ni preocupats... No volem caure, però, en excessives generalitzacions. La Cambra de Girona –la més propera– ha comptat, i compta encara, amb gent de molta vàlua i dedicació. En la seva llarga història –precisament ara compleix cent anys– algunes persones s'hi han cremat per fer sentir la veu de l'empresariat. I els serveis –sobretot del de comerç exterior– han donat orientació i ajuda eficient a moltes empreses quan volien treure el cap fora del vulnerable mercat nacional. l no es pot oblidar que quan aquestes comarques varen espolsar-se l'autarquia, amb una esforçada renaixença industrial i comercial –anys setanta, vuitanta– la Cambra hi va jugar un bon paper. Però ara comença una nova etapa, en què només valdrà donar servei, i tenir protagonisme en els problemes comuns i individuals deIs empresaris. D'entrada seria bona una fusió de les tres Cambres de la demarcació, que són fruit d'un anacronisme molt antic. Eliminar cost i sumar eficiència. l escollir dirigents amb empenta i ganes de fer-se sentir, sense por a “quedar malament”. Ara que l'adhesió és lliure no ens estranyaria veure el senyor Espadaler amb una maleta de viatjant, dedicat a guanyar associats...!