Quilowatts descafeïnats

El ministre d'Indústria, Turisme i Comerç, Miguel Sebastián, deu pensar que els consumidors no saben comptar, i per això, didàctic ell, ha reinventat l'IPC, que ara és l'Índex de Preus del Cafè, per fer-nos entendre que l'encariment del 10% de la tarifa regulada de l'electricitat és menyspreable: 5,1 euros mensuals més de mitjana per habitatge, a 3 habitants de mitjana, surt a 1,7 euros, “poc més que el preu d'un cafè” per barba. Aquesta quantitat pot semblar en termes absoluts petita, però aquest no és el problema; la qüestió és si aquesta pujada és justificada o no. Del ministre no m'interessa que faci càlculs aritmètics sobre el que representa l'increment, sinó que me n'expliqui el perquè, i d'això se'n guarda ben prou. El ministeri es fa un tip de dir que les tarifes s'han d'apujar per no incrementar un dèficit acumulat milmilionari, i destaca que en el darrer augment només ha pujat la part que correspon a l'increment del preu de la producció en el mercat liberalitzat, però entre cafè i carajillo s'oblida d'explicar que aquest preu no és de refiar, com torna a afirmar la Comisión Nacional de la Energía (CNE) en el seu últim informe, en què “recorda” la necessitat d'introduir en les subhastes d'electricitat en les quals participen les comercialitzadores d'últim recurs els canvis que aquest organisme regulador ha anat proposant des del 2007, amb la finalitat que “siguin més transparents i eficients en benefici dels consumidors”. Sebastián faria bé publicant els càlculs sobre quants cafès de més hem pagat –i continuarem pagant– pels preus artificialment alts que surten d'unes subhastes mal muntades que ell ignora mentre ens pren per analfabets.