Els carrers calents

Fa vint anys, l'aleshores alcalde de Camprodon, Domènec Pairó, va colar a El Punt una innocentada de categoria. Va comparèixer davant dels mitjans per anunciar que posarien calefacció elèctrica soterrada al cèntric carrer València. A la roda de premsa, tothom hi estava conxorxat menys la redactora del diari, que es va creure la informació i la vam publicar a portada i a la plana 3 del 28 de desembre del 1990. Va ser un gol per sota les cames que ens va fer reflexionar. El consell de redacció va decidir no publicar més innocentades al diari, un bon costum que a vegades la realitat s'entesta a contradir. La història ve a compte perquè si Pairó no ens hagués enredat, avui Camprodon seria un poble pioner i un refugi per als compungits fumadors que no tenim cantonada que ens arreceri. Els vicis es retroalimenten i fumar porta a fer un cafè, i es pren millor el cafè fumant. La prohibició de cremar tabac i pulmons en espais tancats és d'aquelles decisions contra les quals no cal enfrontar-se, perquè està carregada de sentit comú. Una altra cosa serà la gran patacada per al calaix dels establiments que –com tots els sectors comercials, industrials i productius– hauran d'afrontar la reconversió (Els bars, han calculat si les estufes els compensaran el descens de les consumicions?). La prohibició és la darrera i inapel·lable derrota del fumador, i una raó per canviar d'hàbits. Amb tot, s'ha de vetllar per la instal·lació d'estufes davant dels locals per raons tècniques, de seguretat i ambientals. No és absurda aquesta despesa elèctrica i energètica, quan s'han de reduir les emissions de CO2? És com quan els locals comercials posen aire de nevera per combatre la calor. Per què aquesta mania de tenir els carrers calents estiu i hivern?