L'independentisme i el 28-N
Els darrers resultats electorals mostren la paradoxa que suposa l'enorme distància entre un independentisme cívic que creix en àmbits socials diferents i les plurals expressions polítiques que diuen representar-lo, que han quedat molt minvades. Més enllà del debat a dins d'Esquerra, de la possible desaparició de Reagrupament si no és capaç de fer autocrítica i de certes actituds de Solidaritat inicialment massa predisposada a fer el numeret al Parlament, aquestes forces hauran de revisar bona part dels seus postulats, programes i compromisos, simplement perquè han estat equivocats. La declaració unilateral d'independència és possible que sigui una bona estratègia, ja que posa el conflicte amb l'Estat com a prioritat política, però només podrà enfortir-se com a projecte polític si deixa pas a un moviment unitari, obert, plural, reformador i modern, i passa de l'independentisme reactiu al propositiu. Per avançar no cal repetir fins al cansament quin és l'objectiu, sinó establir aliances, dialogar i acordar allò que pot afavorir el procés durant el mentrestant, sense esperar lideratges messiànics. Si se'm permet dir-ho a la manera de Joan Sales, és possible que els independentistes haguem estat políticament uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser independentistes? No, tan sols cal deixar de ser imbècils.