Ràbia

Mentre desembolicava el paquet boterut i malgirbat tenia clar que no contenia res que li pogués fer il·lusió, ni res que li provoqués l'emoció que recordava vagament haver experimentat alguna vegada en la seva infantesa. Com aquell dia de Reis en què va sortir cofoi a fer una volta pel veïnat amb una bicicleta que va acabar essent l'enveja dels seus amics. Lentament va anar retirant el paper de regal i no podia deixar de reflexionar en què el va fer tan content de tenir la bici que tant anhelava: el fet en si de posseir-la, la possibilitat de disfrutar fent-la servir o l'estatus de superioritat que li atorgava respecte als integrants de la seva colla pel fet de ser el primer d'ells a tenir-ne una amb el model de suspensió més avançat que hi havia en el mercat. De fet, no calia ni reflexionar-hi: va ser pel rang que li conferia, pel fet de ser diferent. Ara, amb els mitjons en una mà i el paquet de calçotets a l'altra, evidentment no se sentia especial. Però el que l'amoïnava més no era el fet de rebre un regal que fa servei però que no vesteix per explicar-ho, sinó que el que temia precisament era el moment de l'eterna pregunta: i a tu, què t'han portat els Reis? Més concretament el que més ràbia li feia era els que ja veus a la cara que t'ho pregunten com a excusa per, gairebé sense escoltar-te, experimentar el plaer de sentir-se superior, diferent, millor, mentre t'expliquen tot el que han rebut. Després de valorar la qualitat dels mitjons i reconèixer que els calçotets li anirien molt bé perquè en tenia escassedat, es va enrojolar de vergonya pensant en aquell nen que, durant mesos i mesos, el va seguir amb un patinet maldestre i li demanava que li deixés fer una volta amb la seva espectacular bicicleta. Ell sempre li va dir que no. Es va fer ràbia.