Una felicitació possibilista

La curiosa voràgine postal d'aquests dies arrossega objectes particulars, o sigui felicitacions d'individu a individu, fetes a mà, amb temes que un reconeix, i d'altres de generals, impreses i enviades a molts sense cap tret diferenciador l'una de l'altra. Vénen d'institucions, d'empreses, i de vegades fins i tot d'algun particular que s'apunta a voler quedar bé, o simplement a ser present pertot amb el mínim esforç.

Que una cadena de súpers et feliciti les festes i l'any nou no requereix d'altres personalitzacions, però és que aquest cronista ha rebut una felicitació que li ha cridat l'atenció, perquè, ficada en un sobre de paper de barba, venia del president de la Generalitat. Es tracta d'un díptic, i la primera plana és un facsímil del fragment inicial del Poema del pessebre autògraf de Pau Casals, dedicat a l'autor del text, Joan Alavedra, com sap tothom. Empès per la curiositat, i ara que és tan fàcil, un no resisteix la temptació de buscar a la xarxa el text complet, i s'hi troben fragments tan curiosos com aquest Cor dels camells, amb un passatge que diu: “De la gran calor/ sense transició/ som al fred que pela./ Els geps entumits,/ els genolls rendits,/ i la carn se'ns gela./ Que en són de pesats/ els pendents sobtats/ d'aquestes muntanyes!/ Quan s'acabarà/ tant llarg caminar/ per terres estranyes!”

El temps passa factura a aquestes coses. Haurien fet ara –50 anys més tard– Alavedra i Casals aquesta obra com la van fer aleshores? Segur que no, i és opinable en quins termes i en quina mesura hauria estat diferent. El que és gairebé segur és que no haurien posat aquest títol a una part, tret, és clar, que no s'haguessin apuntat a les tendències més trencadores i a fer un oratori de caràcter diametralment oposat a aquell de 1960.

Però no és del contingut que els volia parlar, sinó del remitent, perquè examino l'imprès de dalt a baix, i qui l'envia és “el president de la Generalitat de Catalunya”, amb data “Barcelona, desembre de 2010”. I un es pregunta: quin president? Montilla o Mas? Ara mateix no tinc d'altres papers d'aquesta mena a la mà, però crec recordar que en felicitacions i invitacions de natura institucional, de l'alcalde, del president, s'hi inclou el nom del ciutadà que ocupa el càrrec.

Que en aquest cas no sigui així obre un camp a l'especulació força interessant: evidentment, si un no s'atura a pensar-s'ho, el paper serveix tant per a l'un com per l'altre, i sembla que, ateses les dates, i que aquestes coses es preparen amb temps, devia ser el molt honorable Montilla el qui el va fer, o sota l'autoritat del qual, i per tant amb el seu beneplàcit, es va fer. I aquí ve la qüestió: ho va pactar amb en Mas, perquè així tindrien, per dir-ho curt, una peça per a tots dos? És un acte d'humilitat o un residu d'orgull? S'imaginava la possibilitat d'una sorpresa electoral que li hauria conservat la cadira? L'operació cobreix les espatlles de tots dos presidents, l'entrant i el sortint, però queda força estrany aquest anonimat que equipara la Generalitat amb uns grans magatzems.

Tal grau de subtilesa contrasta amb d'altres accions recents dins de l'estament polític, amb accions i paraules que mal que sigui en el terreny de l'anècdota prenen relleu perquè il·lustren la ciutadania sobre el caràcter dels seus pròcers. Es diu que els polítics són mestres del doble joc –de l'art de mentir en dirien els menys amables–, però es podria arribar a la conclusió que és al contrari, perquè aquests dies hem vist escenes d'una transparència candorosa, quasi infantil, com els atacs de banyes d'alguns pròcers del PSC el nom del quals no vull recordar davant del fitxatge de Ferran Mascarell al govern d'en Mas, que semblen haver oblidat un dels primers principis que ja els nens aprenen a l'escola: que els del costat no descobreixin les teves febleses, procurar no mostrar què és allò que més et molesta, allò que més et pot ferir, perquè és la cosa que et trobaràs més sovint, perquè ara tothom sap com atacar-te, perquè encara que no ho facin tenen un element a mà per posar-te en evidència, saben què et podran retreure quan per activa o per passiva arribi un altre greuge. La cantada dels socialistes fa pinta de rebequeria de pati de col·legi; a un li ve al cap el Cant dels camells i val més deixar-ho córrer (Els geps entumits,/ els genolls rendits,/ i la carn se'ns gela./ Que en són de pesats/ els pendents sobtats/ d'aquestes muntanyes!).

I en tot cas, ben pensat, si algú pot protestar haurien de ser els de CiU els molestos, els qui podrien dir al president, home, què passa, que entre nosaltres no hi ha ningú prou bo per a aquest càrrec, que després de tants anys dient-los que ho fan tan malament ara n'has hagut d'anar a reclutar un a la competència? (Perquè jo no sé a aquestes alçades qui s'empassa la roda de molí aquesta de la “voluntat d'integrar les sensibilitats diverses que es mouen dins del catalanisme”). No sabrem mai si entre la gent de l'actual coalició al govern a algú li han passat pel cap reticències com aquestes o semblants, perquè els únics senyals que han donat al públic en aquest punt és que se saben millor la lliçó, i han callat com uns putes. No sé si ens hem de felicitar que siguin al govern els qui juguen millor les aparences. Si mirem l'aspecte bo, vol dir que són més llestos. Si mirem el dolent… som al principi d'una etapa nova, potser val més posar a mà el nom del president a la felicitació, concedir el benefici del dubte i, mentre que no n'hi hagi motiu, per ara no girar-nos cap a les foscors.