A la tres
Fumar al carrer (i 2)
“La imatge d'una gran estufa cremant gas a la intempèrie és tot un monument urbà a la ximpleria humana”
Reprenent el fil de l'article anterior, toca el torn de les estufes d'exterior que els propietaris més espavilats d'establiments de restauració ja estan plantificant arreu i que apareixen en terrasses i voreres com bolets fora de temporada. Vivim en una època on el confort i la comoditat han assolit nivells mai vistos, almenys per aquests verals. En d'altres verals, on les passen magres per estar calents a dins de casa, suposo que si veiessin que ens gastem els quartos intentant escalfar l'aire del carrer, s'estirarien els cabells fins a quedar-se sense. Els xocs de civilitzacions comencen per collonades com aquesta i acaben a les Torres Bessones.
Però no passa res. Que els fumadors tenen fred i han de sortir al carrer, doncs estufes ben grosses perquè no tremolin, pobrets. Cal, aquesta despesa energètica tant important només perquè uns senyors i unes senyores puguin fumar tranquil·lament asseguts al carrer, en comptes d'esperar-se a arribar a casa seva? Ah! Que es veu que no és només per fumar, sinó que la infraestructura calorífica beneficia igualment tota la gent que vulgui asseure's a prendre's un martini i unes olives un 10 de gener com ara avui al mig del carrer sense risc d'agafar una pulmonia. Caram, caram. ¿És un dret reivindicable, el de seure a fer el vermut en una terrassa dotze mesos a l'any? O és un caprici? Fins a quins nivells portarem les nostres manies de ciutadans consentits i malcriats?
La imatge d'una estufa cremant gas a la intempèrie és tot un monument urbà a la ximpleria humana. Si això és la societat del benestar, no m'estranya que ja li estiguin cantant les absoltes.
