Temps perdut?

Fa una vintena d'anys, l'amiga Montse Duch em manifestava els seus dubtes sobre la utilitat d'allò que fèiem: mirar i remirar papers vells per tal de trobar dades que ens il·luminessin sobre el nostre passat. La frase es podia interpretar de moltes maneres, però vista amb ulls d'avui el sentit sembla evident. Qualsevol de les persones que no fa pas gaire dedicàvem hores i hores a consultar papers que de vegades havíem d'agafar amb pinces, tot per la recompensa de trobar, de tant en tant, una dada aprofitable, ara ens sorprenem per la comoditat amb què les noves tecnologies ens faciliten la feina. Només teclejant una paraula, a l'instant se'ns ofereixen mil documents digitalitzats que esperen ser llegits i interpretats. Sóc usuari habitual d'aquesta mena de recursos i en valoro enormement les virtuts. Gràcies a això he consultat documents que són a París o a Washington sense haver-hi de fer el viatge. D'aquí a uns anys, m'imagino que tota la documentació útil (manuscrits, llibres, premsa, fotografies, pel·lícules, etc.) serà consultable a la xarxa i la gran habilitat consistirà a saber navegar seleccionant els camins més convenients. Tanta facilitat, rapidesa i quantitat, però, ja comencen a aclaparar-me. Podrem digerir-ho? Potser enyorarem aquelles llargues hores de passar fulls d'un diari vell, sense trobar res que ens interessi, amb el cap relaxat enmig de la tipografia.