Aquells Reis de Ripoll...
... que potser sí que venien d'Orient, però que a Ripoll hi arribaven fent una marrada per portar “torrons de la Mallorca, de la cua torta...” Aquells músics –l'Asensi, en Puerto Rico...– que els precedien enfredorits... Ahir vaig cantar en silenci la cançó que potser no sentiré mai més en directe però que retinc ben viva al cervell. “Si fillet, no fillet, coca blanca, coca blanca...”. No hi ha una cançó de Reis més captivadora. En altres llocs els nens han rebut els monarques amb “visques” i un llistat que es crida i es bota més que no pas es canta. Una botifarra per la meva mare, un got de vi pel meu padrí... Festiu, simpàtic.
Però a Ripoll... A Ripoll els nens es regalen ells mateixos una peça que és marxa reial i és cançó de bressol. Melodia d'emperadrius, desfilada de soldats de plom. Compàs marcat pels platerets i acaronat pel vent tremolós de la banda i les cordes vocals encara tendres. Lletra dolça que avui em fa un mal intens i bell perquè la canto de lluny estant. I perquè com diu Dino Buzzati en un dels seus contes de Nadal, “bell no vol dir només bell, sinó que pot voler dir també terrible i profund. La més gran bellesa d'aquest món potser rau aquí: en el dolor. En el plor per allò que ha estat i que ja no serà mai més, en la nostra solitud, de la qual no ens recordem o ens estimem més no pensar-hi. Però que un dia sortirà...”.
