sempre guanyen els mateixos.
frederic porta
Dels recitals als camps minats arreu
S'han acabat els recitals al Liceu, les gires eufòriques, els rams de flors a l'escenari i les ovacions dempeus. Arrenquen els temps dels camps minats pertot, a veure qui és el simpàtic capaç de fer saltar per l'aire el millor equip del món i es posa la medalla. Obtingut el reconeixement, al Barça li toca carregar amb el pes de la púrpura. A ningú li agrada limitar-se a fer de sac on venten cops els Globetrotters. Per tots els mitjans, civils o criminals, una derrota mínima, un empat, justificarà la temporada de l'adversari. I a la recerca d'aquesta injecció de moral, val qualsevol estri i estratègia. Des del camp de cols on hi havia gespa al marcatge ferotge. Des de dur el reglament molt més enllà del seu esperit i lletra a les defenses inversemblants. Des de la demagògia propagandística, incessant en temps de conflicte, fins a la descoberta d'accions contrarevolucionàries en l'estratègia més enllà de la simple falta tàctica. Des de la pressió a l'àrbitre a la inventiva de professionals qualificats, digueu-ne Caparrós o Lotina, que a la pissarra dictaran qualsevol alternativa per aplicar en noranta minuts allò que ningú els reclamarà en 37 partits més. Si es deixen la pell i les neurones contra el Barça, viuran tranquils la resta de l'any. Si cauen amb estrèpit, en canvi, la seva tasca quedarà sota sospita per bé que responguin durant la resta de compromisos. Alguns seran durs de rosegar; altres, tous quan no ho siguin, com el Dépor de dissabte.
I així estem ara. A posseir la pilota i mirar de jugar. No podíem sospirar per un continu passeig militar dels artistes quan també hi ha sobrecàrrega de calendari. En la tàcita conjura, els camps són plens de paranys, emboscades, rateres. Si al davant no s'atansen per qualitat, arribaran com sigui. Són 27 partits sense perdre i aquí, davant de l'excepcionalitat de la plusmarca constant, optem pel sabor de la rutina. Com deia dimecres Guardiola amb sentit històric, eliminar l'Athletic en un San Mamés roent era abans prodigi i ara, un altre dia a l'oficina sense res per explicar a casa. És normal, poden pujar l'Everest cada tres dies, ben seguit. Encara que els metrallin. Hi ha gent que expressa queixa per haver patit massa a la Catedral. Només els herois de còmic guanyen sempre. Més val recordar-ho.