Senyors que fumen

La desgràcia (entre moltes altres) de la nova llei del tabac és l'estigmatització d'un col·lectiu tan (relativament) nombrós com (sobretot) heterogeni. Perquè, dels avui tan malfamats fumadors, n'hi ha de moltes menes. I, de compulsius (pitjor per a ells), no és clar que degui haver-n'hi més que de bevedors (d'alcohol, de coca-cola), d'enganxats als nebulitzadors nasals (furga-narius com són), de devoradors de coca (de pinyons), etcètera. I, per contra, segur que n'hi ha molts d'ocasionals, amb més de gurmets de la bona fumeca degudament dosificada que no pas d'addictes a la nicotina a tothora, etcètera. I tan víctima passiva pot ser el no fumador del fum d'altri com, qui sigui, de les intemperàncies comportamentals produïdes entre segons qui per la ingesta abusiva de mam, les fartaneres pantagruèliques, etcètera. La gràcia (certament perversa) de la mateixa inquisidora llei és que permet que tot de vària gent, més aviat bona que mala, experimenti tot d'una, fumadoreta com és, el recòndit plaer de la transgressió assumible, l'íntima gratificació de saber-se imbuïda d'aquella aura sols reservada als maudits.

I vet aquí llavors com, abans que qualsevol bareto resistencialista i, sobretot, amb molta més classe (sigui dit això últim en tots els sentits del mot), una veterana entitat privada de “senyors” (i valgui aquí també la connotació antifràstica del terme), fundada al mateix poble el mateix any que hi naixia Gaudí, decideix quadrar-se i, doncs, que ja no tot ha de ser-hi jugar al bridge i tertuliejar-hi i fer-hi àpats. Que no. Que al noble estatge social que té per patrimoni, prou ha de poder-s'hi continuar fumant ara com sempre, amb cambrers o sense, que per això són ells, els socis, amos i senyors.

I, agosarats, es llancen a instituir, dins el seu si generós, el Club del Caliquenyo (el nom és ja tot un encert: ni la vulgaritat del cigarret ni la sumptuositat de l'havà). La iniciativa sens dubte amb més empenta de la burgesia local en molt de temps...