Recapitulem

L'inici d'any és un bon moment per revisar a on s'està, quins han estat els errors del passat, definir els objectius per al futur i concretar els processos per aconseguir-los. A Espanya va caure el PIB, és a dir la riquesa generada pel país, un 5% des del primer trimestre del 2008, punt més alt del creixement abans de la crisi, al quart trimestre del 2009, punt més baix. Als països de la zona euro, un 5,4%. Al llarg del 2010 Espanya ha recuperat el 6% de la caiguda i Europa el 41%. És palmari: la nostra economia es recupera més lentament.

La manca de creixement redueix l'activitat de les empreses, que prescindeixen de part del personal i creen atur, els ciutadans aturats tenen menys diners, es redueix el consum i per tant s'afecta negativament el creixement. La reducció d'activitat de les empreses els fa perdre capacitat de crèdit, són menys fiables per als bancs i es redueix el negoci bancari amb efectes negatius sobre el mercat de capitals. La manca de creixement augmenta el dèficit públic perquè l'Estat ha de gastar més en prestacions socials i ingressa menys perquè empreses i particulars guanyen menys. Això és la causa que les AAPP hagin de pujar impostos i reduir despeses i inversions amb un efecte negatiu sobre el creixement de l'activitat econòmica perquè s'injecten menys diners públics al mercat. La manca de creixement redueix la confiança de l'inversor, que tendeix a invertir menys i a demanar una rendibilitat més gran per compensar el major risc, i això augmenta el cost financer dels diners que les empreses tenen en préstec per mantenir la seva activitat i per tant fa decréixer els beneficis i el nivell d'activitat econòmica. Són cercles viciosos que s'autoalimenten i que multipliquen per aquesta raó el seu impacte.

Compartim una moneda que no controlem. Els països grans de la UE, Alemanya i França, tenen economies contracícliques respecte de la nostra. Quan les seves creixien poc entre el 2000 i 2008 el Banc Central Europeu va baixar els tipus d'interès per incrementar el consum i això va reescalfar l'economia espanyola, que a través de la construcció va sobreinvertir, per l'abundància i baix cost del diner, en excés sobre el que ens convenia. Ara que les economies alemanya i francesa creixen i l'espanyola no, el risc de la inflació en aquells països fa elevar el tipus d'interès, la qual cosa no ens convé perquè retarda i dificulta el nostre creixement. És un mal menor perquè l'alternativa és pitjor: la sortida de l'euro seria un cataclisme econòmic que no ens podem permetre...

Hem, doncs, de millorar la nostra competitivitat, és a dir fer els nostres productes i serveis més barats, la qual cosa significa guanyar en productivitat perquè no podem devaluar la moneda per reduir el preu del que venem fora i encarir el que importem, que augmentaria la demanda interna dels productes nacionals. S'han de fer reformes estructurals específiques, perquè hem de fer-les compatibles amb el manteniment de la protecció social. No podem desmantellar l'estat del benestar fruit d'anys d'esforç i de consens.

Hem de modificar la legislació laboral fent que la negociació col·lectiva es simplifiqui i es faciliti el pacte entre sindicats i empreses reduint el nombre de tipus de contractes laborals. Hem de formar i reorientar els aturats perquè puguin trobar una feina diferent a la que tenien, que en molts casos ja no tornaran a trobar. Hem de reduir la càrrega del servei de salut fent, per exemple, que les visites que es fan al servei d'urgències i que resultin no ser tals paguin una penalització, hem de reduir el servei hospitalari quan sigui possible resoldre el problema sense la necessitat d'utilitzar-lo; hem de alleujar la càrrega dels jutjats deixant en l'àmbit administratiu la solució d'infraccions menors, civils, laborals i mercantils perquè el sistema judicial, sempre insuficient, es concentri en les qüestions importants i les resolgui amb més rapidesa; hem de diferenciar el pagament pels serveis d'educació quan l'estudiant per causes objectives i no estructurals no rendeix; hem de millorar l'eficiència de la funció pública; hem d'optimitzar el nostre sistema impositiu especialment pel que fa a les rendes de capital més difícils de controlar que les derivades del treball...

Una situació com la present requereix fer recaure el pes de la crisi més sobre les classes econòmicament més fortes que sobre les més febles, però fer el contrari és més fàcil encara que sigui més injust. És una temptació que hauria d'evitar el govern.

Les reformes que necessitem són complexes perquè han de tenir concreció i focus per resoldre els problemes on son. No es poden generalitzar les solucions. L'acció pública no ha de tendir a l'igualitarisme, ha de ser igualadora en les oportunitats i, per tant, ha de ser diferenciada i específica en funció de fets i circumstàncies concretes. Com va dir Max Weber, aquesta acció política ha de ser un exercici constant fet amb claredat i transparència per no veure's traït per les conseqüències de les iniciatives adoptades. Cal que el remei no sigui pitjor que la malaltia que vol curar.