Restitució

Ja sé que és molt lleig, això d'autocitar-se, però recordo que en una columna anterior vaig escriure que la crisi actual es convertiria en un magnífic pretext en mans d'aquells que malden perquè l'Estat espanyol recuperi les competències cedides a les autonomies. La reclamació d'aquestes competències no és nova i sempre s'ha fet aparentant que hi ha preocupació per gastar millor els impostos dels contribuents, bona part dels quals provenen de Catalunya, la principal indústria extractiva de l'Estat, en una molt exacta descripció de Sanuy.

El que passa és que des de fa uns mesos la campanya s'ha intensificat. Els comentaristes més intel·ligents, que també n'hi ha, insinuen fins i tot que cal posar fi a la fórmula del cafè per a tothom i deixar l'Estat de les autonomies circumscrit a Catalunya i Euskadi. Però jo sóc desconfiat de mena i molt em temo que en aquesta bugada perdríem no un llençol sinó fins i tot la rentadora. I pagant el sabó nosaltres, com sempre.

Cert. L'arrel de tot el problema, que no és tan greu com voldrien els ideòlegs neocentralistes, és que es va voler diluir els drets històrics dels catalans i dels bascos apel·lant a la tradicional enveja, perdó, al principi d'igualtat: ningú seria menys que nosaltres ni que els bascos. No hi ha estratègia més nefasta que aquesta.

Ara, d'eliminar els ministeris estatals que tenen les competències traspassades, ni parlar-ne. I mira que així sí que estalviaríem un munt de calerons.

I ja que parlem de restitucions de competències, que ens restitueixen abans tota la nostra sobirania.