L'Hospital de les Coses Trencades

«L'Hospital de les Coses Trencades està situat a la Cinquena Avinguda, a Park Slope. És una botigueta sense pretensions on arreglen objectes d'una època que ja ha desaparegut de la faç de la Terra: màquines d'escriure manuals, plomes estilogràfiques, rellotges mecànics, ràdios de tubs de buit, tocadiscos, joguines de corda, màquines de xiclets i telèfons rotatoris».

El text anterior està extret de l'última novel·la de Paul Auster. Es diu Sunset Park (Edicions 62) i explica la història d'un noi que ha tallat la relació amb els seus pares i que va a parar a una casa d'ocupes situada a l'indret que dóna el nom al llibre. A banda de dir-vos que es tracta d'una obra excel·lent, no us n'explicaré res més. Perquè allò que m'ha cridat l'atenció és l'Hospital de les Coses Trencades. No és pas que em consideri cap d'aquells pesats que tenen sempre un «abans» a la punta de la llengua per cantar les excel·lències dels temps pretèrits i lamentar-se que tot ha anat a pitjor. Tampoc sóc cap fetitxista abonat a les fires de vell a la recerca d'objectes pobladors del paisatge de la infantesa i joventut. Com a màxim, de tant en tant faig un volt pel Youtube per reveure dibuixos animats de Tex Avery, però no ho faig pas víctima de la nostàlgia sinó per tornar a disfrutar d'obres d'art com qui torna a un museu, com qui torna a un llibre.

Ara bé, llegir que una màquina d'escriure («manual», especifica Auster), una ploma estilogràfica, un tocadiscos o un telèfon rotatori són «objectes d'una època que ja ha desaparegut de la faç de la Terra» em resulta, com a mínim, inquietant. Entre inquietant i depriment. Entre depriment i devastador. Perquè, és clar, fas una mica de moviola biogràfica (moviola, una altra relíquia) i recordes que totes aquestes andròmines periclitades van ser contemporànies d'un mateix. Els primers articles els vaig redactar amb una màquina d'escriure de tracció animal (per no emprar el «manual» austerià); els primers apunts a la universitat els vaig prendre amb una ploma estilogràfica regalada per a l'ocasió; el tocadiscos, ai el tocadiscos, quanta bona música va fer rodar i va ratllar, i quanta de dolenta, també, perquè els vuitanta no van ser pas precisament brillants, i què us haig de dir dels telèfons rotatoris, el xat de la nostra adolescència, quan els números encara es marcaven sense el prefix a davant.

Tot plegat, per més que hagi «desaparegut de la faç de la Terra», forma part de la meva contemporaneïtat, com el fax, l'ordinador portàtil i Google. O el Twitter, que he estrenat recentment. Ja ho veieu: amb una mica de salut, una sola persona pot viure èpoques tan diferents, tant, que no tenen altra cosa en comú que aquells personatges que, més o menys desorientats, transitem d'una a l'altra. Això sent optimista. Sent pessimista, penso que per més que m'escarrassi a posar-me al dia, per més anys que visqui d'aquest segle present, no podré deixar de ser algú del segle passat. Que, això sí, quan arribi a final d'aquest article no haurà de treure el foli del rodet de la màquina d'escriure, sinó, simplement, apuntar bé amb la fletxa de la pantalla sobre la icona de guardar.