L'últim poema de Joan Ferraté

¿Era Mark Twain el qui demanava als escriptors que llegissin com a mínim tants llibres com els que escrivien? Certament, de vegades tenim la sensació que alguns autors no tenen gaire temps de llegir. No és el cas de Jordi Cornudella (Barcelona, 1962). Al contrari: sospito que si els seus llibres apareixen cada dotze o tretze anys és pel règim de lectures que segueix. Ja des del títol, el seu últim llibre, Les bones companyies (Galàxia Gutenberg), és un acte d'agraïment als autors que li han procurat belles estones de lectura. El contingut pot semblar heterogeni, però només si no entenem la lectura i l'escriptura com a seqüències d'un mateix moviment. Hi trobem revisions de poemes d'Horaci o de Jordi de Sant Jordi, poemes escrits pel mateix Cornudella i traduccions de poemes de Marcial, Safo o Goethe: companyies indubtablement bones, no l'hi negarem. La manera de llegir de Cornudella consisteix a decorticar el poema paraula per paraula, fent atenció als petits detalls i situant la interpretació en el marc de l'experiència universal, tant literària com humana, sempre amb tot el respecte degut a l'autor. Cap a la meitat del llibre hi trobem el breu capítol titulat L'últim poema, on Cornudella rememora els últims dies del poeta i no obstant lector Joan Ferraté. El 13 de gener de 2003, poc abans de morir, Ferraté va deixar ben a la vista el seu testament, i, damunt la taula de la sala, un llibre de Josep Carner obert per les pàgines que corresponen al poema Cant de flabiol. Afegim-hi que els germans Gabriel Ferrater i Joan Ferraté són dels poetes més estimats per Cornudella, i que Josep Carner era un dels poetes més estimats de Ferraté, i veurem que en aquest capítol no hi ha lloc per a l'atzar. Jordi Cornudella no comenta Cant de flabiol, potser perquè s'entén prou bé, potser per la delicadesa deguda a les últimes voluntats. Només hi afegeix que en l'entorn de Joan Ferraté es va plantejar la possibilitat de publicar una esquela amb l'última estrofa del poema, i que finalment ho van desestimar perquè van pensar que el poeta ho hauria desestimat. Tampoc aquí la comentarem, sinó que ens limitarem a reproduir-la, com correspon a l'adéu d'un poeta: «Cap recança / no s'atansa; / cap enveja / no em bequeja; / dol no hi ha / més enllà / ni desig / entremig».